L'obra d'art com a document històric

L’Obra d’Art com a Document Històric

En aquest assaig s’intentarà donar resposta a la pregunta de: per què es pot considerar l’obra d’art un document històric? D’entrada, es dirà que sí que es pot considerar-la, per un fet concret i obvi: l’obra d’art és el reflex de l’època en que es concep. Un bon exemple d’obra d’art com a document històric pot ser La Llibertat Guiant al Poble (1830) d’Eugène Delacroix (1789-1863): Es tracta d’una pintura històrica i reivindicativa: una al·legoria. Tracta sobre la Revolució de 1830: En 1815, Napoleó va caure i a França va començar l’etapa de La Restauració on es tornà, parcialment, a la situació anterior a la revolució. Des 1815 fins 1830 tornen a regnar a França la dinastia borbònica. La Revolució de 1830 és una revolució liberal/burgesa, però com a tota revolució, la fa el poble.

Però no sols la pintura s’ha de considerar un document històric: l’arquitectura hi pot esdevenir tant o més. Un exemple molt clar és el Palau de la Música Catalana (1905-1908), que copsa la societat i la cultura de la Catalunya modernista de principi segle XX, en una profusió de la decoració i la integració de totes les arts. El Palau és la mostra de la lluita del la societat catalana i del seu poder, de la unió entre poble i cultura –com seria l’exemple de l’escenari de la sala de concerts, amb el bust d’Anton Clavé en una part i el de Beethoven en l’altra– :

“És possible parlar de Modernisme arquitectònic com d’una escultura compacta, encara que no unitària, definida per una gran quantitat d’obres, i que es produeix en un context social urbà econòmic i cultural que la contextualitzen de forma molt clara.”[1]

Però, malgrat una obra sigui capaç d’explicar la història coetània, és també molt important el seu comitent: qui fou qui encarregà la Columna de Trajà (114 dC)? Aquesta columna –toscana amb pòdium i base– compta amb una estàtua de l’emperador Trajà a la part superior i tot el fust està recobert de relleus amb detallades victòries de l’emperador. Si bé es cert que fou l’últim emperador en incorporar províncies a Roma, aquests relleus exalten i realcen les comeses d’aquest, distorsionant la història real: si en aquest cas així fou, per què no en totes les altres obres que immortalitzen un fet històric? Sense anar més lluny, un bon exemple seria el de Els Afusellaments del tres de maig (1814) de Francisco de Goya: fa referència a la Guerra del Francès; Goya era partidari de les idees de la revolució. Es tracta d’una pintura coetània als fets; representa els fets ocorreguts els dies 2 i 3 de maig de 1808.

Per tant, es pot considerar una obra d’art com un document històric objectiu i universalment vàlid? La resposta és no, malgrat el conjunt d’obres dins d’un context històric, correctament enteses i classificades, pot esdevenir una base prou sòlida per entendre la història, però sense oblidar mai que tant l’artista com el seu comitent tenen una ideologia envers els fets que ocorren i que, d’aquesta manera, l’obra serà sempre un retrat subjectiu de la realitat.

Altrament, havent acceptat la premissa de que les obres d’art constitueixen documents històrics per elles mateixes, amb les seves discordances i ideologies de per mig, quina finalitat té l’hipertext dins d’aquestes?

Si s’imagina una pàgina web oberta en la que apareix El Naixement de Venus (~1845) de Sandro Botticelli (1444-1510), primerament apareixeria la imatge de l’obra i la seva fitxa tècnica (nom, autor, any, localització, període...). Amb la imatge en primer terme es capta l’atenció del visitant. Una eina de lupa pot ajudar també a captar l’atenció en els petits detalls –com seria en el cas de El Matrimoni Arnolfini (1434) de Jan van Eyck (1390-1441), intentant observar les diferents escenes que transcorren  al mirall que es troba al mig de la composició, on ell mateix es veu reflectit com a testimoni de l’enllaç–.

És també molt important la curiositat: per exemple, el saber que la Venus de Botticelli està inspirada en Simonetta Vespucci:

SIMONETTA VESPUCCI, LA MUSA QUE INSPIRÀ A BOTTICELLI. Simonetta Vespucci fou la musa de Botticelli i també el seu amor impossible; Simonetta es casà amb Marco Vespucci, amic i veí de Botticelli. El pintor s’enamorà perdudament de la jove de 16 anys al veure-la, convertint-la en la seva musa. Als 23 anys, Simonetta mor a causa de la tuberculosi; Botticelli no pogué aguantar el dolor, i seguí durant la seva vida obsessionat amb la seva bellesa, idealitzant-la en molts dels seus quadres. Quan Botticelli mor el 1510, és enterrat als peus de la tomba de Simonetta a l’església de Ognissanti[2].

Si aquest tipus d’informació apareix com a pop-up dins de la web de manera instantània en passar el cursor per sobre del nom de Venus, ajuda en certa manera a la curiositat –i facilita la busca d’informació–. S’ha de recordar que l’art no és sols per esser vist, sinó que guarda sempre una càrrega: “Hem passat de «mirar» a «comprendre», a tenir en compte el context, el moment històric, la classe social...”[3]

L’hipertext, així, permet la lliure lectura d’una obra, en la que el visitant és capaç de cercar i trobar què li interessa conèixer sobre l’obra de manera molt més senzilla que si es tractés d’una transmissió de coneixement lineal –com és el cas del llibre–, de manera que aquest pot perdre’s i endinsar-se dins del món dels nodes i dels hipervincles que li permeten descobrir l’obra per si mateix.

Per tant, l’hipertextualitat dota a l’obra d’art de sentit, al usar-la com una espècie de transportador en el temps, que permet conèixer i analitzar els seus antecedents sense perdre de vista l’actualitat, i alhora accepta la “desorientació” i la “pèrdua” com quelcom positiu.

Es veu així doncs que l’art és el reflex de la societat coetània on s’esdevé; que els artistes mostren les seves inquietuds i les seves pors; que l’estètica que domina cada època està copsada en les obres; que la cultura i els valors transmesos són part intrínseca de les obres d’art i de les seves interpretacions: en el cas de Susanna i els Vells,  Artemisa Gentileschi pintà aquesta temàtica el 1610, plenament influïda per les seves turmentoses vivències personals, on Susanna es veu violentada per la situació, mentre que en èpoques anteriors, com seria el cas de la pintura d’Alessandro Allori (1535-1607), del  1561, on Susanna es presenta com una dona luxuriosa que pretén acontentar als dos vells que la increpen[4]: es denota així el canvi de mentalitat i de percepció de la dona, i de com aquest és manifest en l’art.

---

[1] DOMÈNECH I GIRBAU, LLUÍS (2001). “Arquitectes modernistes”. A: Modernisme i Modernistes. Primera edició. Barcelona: Lunwerg Editors. Pàg. 35 
[2] Informació extreta de: “La trágica historia de Simonetta Vespucci, la mujer más bella del Renacimiento”. A: Diari ABC (edició digital: abc.es). Article publicat a: Medios y Redes, bitacoras.com. (11 de febrer de 2013). URL: http://www.abc.es/20111223/medios-redes/abci-simonetta-vespucci-botticelli-201112231020.html  [última consulta: 7 d’abril de 2017]
[3] Campàs Montaner, Joan. “5 Claus per analitzar una obra d’art”. A : Didàctica de les Ciències Socials i TIC. Material Docent de la UOC. Pàg. 2[4] Campàs Montaner, Joan. “Artemisa Gentileschi”. A : Didàctica de les Ciències Socials i TIC. Material Docent de la UOC. Pàg, 14