El Arte y el Hombre

René Huyghe: El Arte y el Hombre

“El arte es una función vital y necesaria para la  existencia humana, es el hálito vital que enriquece a la estirpe humana, es el lenguaje universal que permite comunicar los aspectos más positivos de la creatividad, es el acto de fe que permite rendir culto a los más elevados valores de los que se precia la humanidad”[1]

René Huyghe va néixer l’any 1906 a Arras, al nord-oest de França i estudià història de l’art a l’ École du Louvre. En 1928 fou contractat pel Museu Louvre. L’any 1950 va obtenir la càtedra de Psicologia de les Arts Plàstiques. A part del seu treball en museus,  Huyghe va desenvolupar una gran tasca sobre l’anàlisi de l’art en clau psicològica. Va publicar un seguit d’obres en les que destaquen Historia del arte contemporáneo (1934), Delacroix o el combate solitario (1963) i la mateixa obra El Arte y el Hombre (1958-1961).

Pel que fa a la seva obra El Arte y el Hombre, es tracta d’una obra de gran transcendència per al món de la història de l’art, tractant temes importants sobre la ètica i la estètica, la teoria de la història de l’art, sense endinsar-se en un argot incomprensible. Els capítols escollits en aquest text han estat “El Conocimiento del Arte” com a introducció, “Las fuentes del Arte” com a primer capítol i “La obra de arte y su naturaleza” com a últim capítol.

            La seva obra completa compta de tres volums independents, abordant des de l’Art abans de la història, passant per les primeres civilitzacions asiàtiques, per Egipte i Mesopotàmia, l’Islam i l’art musulmà fins a l’Art de l’Amèrica Hispànica del segle XX. Podem dir que aquest text és una ínfima part de tot allò que Huyghe abordà en sols tres volums.

            Aquest text gira entorn a la qüestió de la relació entre l’art i l’home, com un complementa l’altre, com ambdues concepcions canvien al llarg del temps. Es podria dir que aquest text busca la nostra pròpia conclusió del significat i la finalitat de l’art, aportant-nos coneixements, exemples i fets històrics, ajudant-nos a extreure la nostra pròpia lectura.

            

   Concretament, aquest text està format per tres parts que es desglossen i divideixen en cadascuna d’elles. Huyghe usa aquesta estructura per a dur-nos a una conclusió a través de la progressió d’idees a través del conjunt i de la suma de totes les parts.

            Per poder argumentar la tesi argumentativa de cada part del text, el dividirem de la mateixa manera que ell ho fa:

En primer lloc, sobre “El conocimiento del arte”, l’autor ens dóna les idees de que l’art és una funció essencial de l’home i estrictament seva, donat que són indissociables. La creació de l’art i la bellesa és allò que distingeix a l’home de l’animal. L’art és jutjat per l’home: què es bonic? Què es lleig? Amb l’art es pretén millorar el món. “Crear lo mejor, he aquí lo propio del hombre y su grandeza”[3]. Per tant, s’extreu amb facilitat que la tesi principal d’aquest apartat és la necessitat de l’art per l’home i de l’home per l’art: “No hay arte sin hombre, pero quizá tampoco hombre sin arte[4]”.

En segon lloc, sobre “Las fuentes del Arte”, l’autor adopta la postura de que l’art no depèn únicament de la història general, encara que sí n’està influenciat. Durant aquest capítol, Huyghe ens explica l’associació de l’art en cada època, fent esment al segle XIX i al seu condicionament al materialisme científic on s’intenta analitzar una obra d’art com si d’un element químic se’n tractés, associant així erròniament l’art i el poder econòmic.

Durant aquest segon capítol, Huyghe ens fa reflexionar sobre les diferents dependències associades a l’art, potser la més important, la psicologia: “La propia historia [...] nos revela que el arte no depende sólo de ella y de sus acontecimientos, sino que también pone en juego a fuerzas psicológicas”[5].

Si bé és cert que l’art és un reflex tant de la societat com de la individualitat de qui el crea, aquest art sempre estarà condicionat pel pensament subjectiu de l’individu creador.

“La obra de arte […] introduce y desarrolla en nosotros […] sentimientos, […] ensueños, […] tendencias, […y] esas tendencias que pretenden satisfacerse […] hallan en la obra de arte una salida espontánea. […] El artista creador se libera de ellas haciéndolas pasar a su obra”[6]. Deduïm així que l’art és la forma que té l’individu d’expressar-se, de transmetre – o com a mínim, intentar– el seu pensament i les seves concepcions, però sempre dins de les limitacions de les formes i dels elements físics que escapen al nostre control.

[…] nosotros tenemos nuestra personalidad única, esa parte que somos los únicos en sentir y que siempre experimentamos como algo más o menos diferente de los demás. Eso es lo que el artista trata de hacer pasar, de comunicar, ya sea un músico, ya sea un pintor, o lo que sea... Eso es lo que trata de comunicar; es decir, lo específico de su sensibilidad. […][7]

L’art és la forma més pura que té l’artista de transmetre els pensaments i somnis més tenebrosos, lliurant-se d’ells al projectar-los en una matèria que perdurarà en el temps:  […] Por ejemplo, Goya ya experimentó la revelación de lo que podía esperarse del inconsciente. El sueño de la razón que engendra monstruos. Cuando desarrollaba en mi libro la existencia de ese sentimiento de encarcelamiento y de sofocación, me di cuenta que Goya fue el primero que pintó una reja y un personaje detrás de la reja que trata de salir de su prisión. Muchos temas que considero que hoy se manifiestan marcadamente tienen ya su premonición en Goya […]. [8]

Per últim, sobre “La obra de Arte y su naturaleza”, l’autor ens explica diverses composicions tant en l’obra d’art en si mateixa, com de l’artista que la crea, passant per l’evolució de les formes al llarg del temps, del seu ús i desús i del canvi de funcionalitat d’aquestes formes.

Huyghe ens explica la naturalesa de l’obra d’art, definida per tres móns independents però necessàriament superposats per a poder existir: el món de la realitat visible, on l’artista buscarà les imatges en la natura per expressar-se, doncs l’escriptor usa paraules i l’artista imatges; el món de la plàstica, sense el qual no es podrien transmetre aquestes imatges, usant i creant línies que no existeixen per donar vida i forma a les imatges; i el món dels pensaments i dels sentiments, on l’artista s’expressa al servei del seu temps, amb elements propis de la seva ment i elements inculcats per la seva època.

Tanmateix, l’artista es composa dels factors mental – elecció del tema per mitjà del pensament –, visual – donar forma a allò que es vol transmetre – i manual – fer passar a la matèria aquell primer pensament –.

En aquest últim capítol del text, Huyghe també ens explica l’origen de les formes, com aquestes canvien la seva funcionalitat al llarg del temps, usant un exemple com el de l’espiral en doble S, canviant el seu ús habitual i transformant-se en una figura que simula els tentavles de l’Octopus – el pop del mar Egeu – en l’art minoic.

Seguidament, Huyghe ens introdueix a una de les qüestions que més preocupa: la qüestió de la bellesa, possiblement, la finalitat de l’art, la qual canvia, es transforma i es modifica segons l’època, bellesa que mai arriba a ser única, perfecta i eterna. La bellesa no es pot descriure, només es pot intentar crear:  “Lo Bello, escapa en su esencia a todo comentario, sólo se siente”[9], explica Huyghe.

Segons l’autor, la història de l’art és necessària, doncs, per entendre la bellesa en cada època i en cada moment, ja que “en cuanto el hombre está presente, ya no hay visión objetiva”[10].

            Com en tots els temes que es tracten, sempre hi ha postures controvertides. En el cas de la bellesa trobem dues posicions diferenciades: l’una, la creença de l’existència d’una bellesa absoluta i immutable, l’altra, la infinita relativitat dels gustos. L’artista, segons Huyghe, intenta trencar amb els límits que ens imposa la naturalesa, vol transmetre quelcom en la matèria que perduri en el temps, transformant aquell somni o aquell pensament en una cosa visible, comprensible: l’art crea un lloc de trobada entre el món moral i el món físic.

            Donada la llargària del text, podem extreure les tesis principals que aborda l’autor en les influències i les dependències de l’art, l’ideal de bellesa que canvia constantment depenent del moment i de l’època, les limitacions físiques que ens imposa la naturalesa i la importància de la influència psicològica que aquesta té dins l’art.

            El motor d’argumentació que segueix l’autor per a donar-nos resposta a les seves preguntes és mitjançant la corroboració històrica dels fets a través de visions i experiències.

            Així doncs, podem concloure que l’art és una creació de l’home, inseparables entre si, que el complementa i el fa créixer, que no depèn sols de la història, ni de la filosofia, ni de les corrents de cada època, sinó que és un cúmul entre la flosofia, la ciència, la història, l’economia, la societat... la finalitat de l’art és transmetre, però transmetre què? Pensaments? Pertorbacions? O, “simplement”, la bellesa? “El Arte es una actividad creadora, lo Bello es una creación[11]”.

 DOCUMENTS BIBLIOGRÀFICS

Antúnez Aldunate, Jaime. René Huyghe: "El Arte tiene que volver al camino de la vida interior" Entrevista. [en línea] Diario El Mercurio. Santiago de Chile, <http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html > [Consulta: 09 octubre 2014]

Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC, 16 pàgines)

Huyghe, René. “El Arte y el Hombre” Obra Completa [en línia] Edicions en PDF. Espanya <http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=10421#volumen25579> [Consulta: 10 octubre 2014]

ISBN 84-320-2000-1

Omnibus Dubitandum. “Qué es el arte?” [en línea] Espanya. Febrer de 2014 <http://omnibus-dubitandum.blogspot.com.es/2014/02/que-es-el-arte.html> [Consulta: 03 octubre 2014]

Parra Durango, Beatriz. Plan Nacional de Inserción de los Componentes Culturales y Artísticos en la Educación. [en línia] Edició en PDF. Ministerio de Educación y Cultura de Ecuador <http://portal.unesco.org/culture/es/files/32037/11593677223PonenciaEcuador.pdf/ PonenciaEcuador.pdf> [Consulta: 08 octubre 2014]

---

[1] Parra Durango, Beatriz. Plan Nacional de Inserción de los Componentes Culturales y Artísticos en la Educación. [en línia] Edició en PDF. Ministerio de Educación y Cultura de Ecuador <http://portal.unesco.org/culture/es/files/32037/11593677223PonenciaEcuador.pdf/ PonenciaEcuador.pdf> [Consulta: 08 octubre 2014]

[2] Huyghe, René. [suport gràfic] <http://omnibus-dubitandum.blogspot.com.es/2014/02/que-es-el-arte.html> [Consulta: 07 octubre 2014]

[3] Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 2 de 16

[4] Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 1 de 16

[5] Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 5 de 16

[6] Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 5 de 16

[7] Antúnez Aldunate, Jaime. René Huyghe: "El Arte tiene que volver al camino de la vida interior" Entrevista. [en línea] Edició Digital. Diario El Mercurio. Santiago de Chile, <http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html > [Consulta: 09 octubre 2014]

[8] Antúnez Aldunate, Jaime. René Huyghe: "El Arte tiene que volver al camino de la vida interior" Entrevista. [en línea] Diario El Mercurio. Santiago de Chile, <http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html > [Consulta: 09 octubre 2014]

[9] Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 14 de 16

[10] Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 14 de 16

[11]Huyghe, René. “El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967 (Vol. III)   [Versió Digital en PDF] (material docent de la UOC) pàgina 14 de 16

Sobre el Relativisme Moral....

Sobre el Relativisme Moral...

En primer lloc i abans d’argumentar a favor, en contra o sols divagar sobre el relativisme moral, seria convenient poder explicar d’on prové i quines són les seves característiques essencials: la corrent relativista parteix de la premissa de que no existeix cap veritat universal –la qual cosa ens recorda la doctrina filosòfica escèptica–. En referent a l’ètica, desemmascarem dos blocs dins del relativisme, essent el relativisme cognitiu el que sosté que no existeixen veritats universals sobre el món, doncs aquest sols té formes d’interpretar-lo, ja que canvia i no és etern –aquest pensament el definia el filòsof sofista Protàgoras amb la sentència “l’home és la mesura de totes les coses; de les que són perquè són, i de les que no són perquè no són” –. D’aquesta manera els crítics d’aquest moviment afirmen que els relativistes  proposen els seus enunciats com a universalment vertaders, i no com a relativament vertaders.

   Parlant sobre el relativisme ètic, el segon bloc del que ens interessa sobre el relativisme, sostenint que no existeixen principis universalment vàlids de cap tipus, en sorgeixen dues vessants bastant interessants: el subjectivisme, el qual insisteix en que són les eleccions dels individus –subjectes– les que determinen la validesa o la il·legitimitat d’un principi moral, i el convencionalisme, el qual defensa que la autenticitat i la validesa d’un principi moral és relativa a les conviccions d’una societat o d’una cultura determinada, anunciant així dues tesis relativistes de caire transcendent: la tesis de diversitat –també coneguda com Relativisme Cultural– afirma que quelcom es consideri correcte o incorrecte variarà des del punt d’una societat a una altra, de manera que no hi poden haver principis morals acceptats per totes les societats, partint de que cada societat té la seva cultura. Per l’altra banda ens topem amb la tesis de dependència, la qual sosté que absolutament tots els principis morals són vàlids si aquesta legitimitat prové de l’acceptació cultural, amb la qual cosa ens intenten demostrar que no existeixen valors morals universals que es puguin aplicar en diferents comunitats i contextos històrics[1].

      És d’aquesta manera en la que sorgeixen els grans dubtes sobre la veracitat d’aquest pensament; la validesa dels seus enunciats; la lògica a priori de les seves premisses... Així doncs, és el relativisme moral la resposta que es buscava a favor de la llibertat? Afavoreix aquest tipus de pensament el que durà a la humanitat al lliure albir o pel contrari la condemnarà a la relativitat en el sentit més absolut de la paraula? És el mateix la lliure moral d’un assassí o un pederasta que la de qualsevol altra persona?

    En aquest text intentarem donar possibles respostes a aquestes preguntes que tota persona que ha parlat alguna vegada sobre el relativisme s’ha pogut fer.

   Com a arguments in pro del relativisme moral, es posarà èmfasi en la defensa de la individualitat per sobre de totes les coses, ja que existeix una moral per a cada home, per tant hi ha tantes veritats com a persones en aquest món,  la qual cosa ens du a l’antítesi del relativisme: si cada moral individual és acceptada, aquesta justifica actes cruels de ments torturades, doncs com a individus compten amb aquesta “moral individual” que fa que els seus actes s’addueixin per sí mateixos.

     Un altre argument a favor del relativisme moral és que gràcies a ell s’assegura la preservació de cultures i identitats pròpies de societats que, probablement amb la globalització i una única “moral” vàlida es perdria. Però el contra ve agafat de la mà: ¿és aquesta la manera d’acceptar que, encara que no compartir la mateixa “opinió”, l’ablació del clítoris, present en quasi tots els països àrabs i gran part d’Àfrica, hauria de ser admesa com a “moral” ja que existeixen cultures que la permeten i la perpetren al·legant motius culturals i/o religiosos? Posant aquest mateix exemple, el qual està considerat com una violació dels drets humans, és moral així que es practiqui, considerant-ho una tradició? Al meu parer, no. Pot ser que hi hagi tantes morals com a persones hi ha, però tot té un límit. Des d’un punt de vista ètic, trobem aquí la presència del objectivisme ètic –terme que no s’ha de confondre amb realisme moral–, que defensa que, encara que les cultures difereixin en els principis morals, existeixen alguns principis morals que sí són universalment vàlids, moviment del qual en sorgeix el concepte de Moralitat Nuclear[2] –existeix un conjunt determinat de principis universalment vàlids–.

       Tornant els pros i contres del relativisme moral, com a raonament in pro, al·legaré per la preservació dels drets morals individuals sense ser jutjats, com podria ser la decisió d’una persona en convertir-se en vegetariana o vegana, sense que la resta de persones jutgin la seva convicció moral de que els animals tenen els mateixos drets que les persones. En contra d’aquest raonament i sense canviar de tema, una persona amb una convicció moral totalment diferent on actua en contra dels drets animals, que gaudeix amb el sofriment animal, és de la mateixa manera acceptable? Relativament sí, subjectivament no: una persona que ha estat criada en una família amb certes conviccions, costums i tradicions on el respecte per als animals no ha aflorat mai, no acceptarà la moral d’un vegetarià com a vàlida, doncs li semblarà una estupidesa, de la mateixa manera que un vegetarià no entendrà com una persona pot menjar carn, però, quina moral és la més vàlida? De qui depèn decidir-ho? De la societat i del conjunt d’habitants d’aquesta? O dels propis individus pensants? És aquí on apareix el relativisme en tota la seva forma. “Totes les morals són vàlides”. És així cert que la moral d’un pederasta ha de ser acceptada com a vàlida sols per ser la seva pròpia moral? O han d’existir uns principis fonamentals i universals que triïn per nosaltres? En termes de metaètica, estaríem parlant dins del concepte d’emotivisme, el qual afirma que, “per tal de que una idea o acció sigui correcta o justa, només cal que un grup es posi d’acord en considerar-la com a tal. En conseqüència, tota ètica està abocada al relativisme, perquè el que un grup considera valuós [...] no necessàriament coincidirà amb el que opini un altre grup” [3].

      Tot pot ser moralment relatiu. Totes les morals poden ser acceptades o rebutjades depenent dels criteris de qui les escolti. D’aquesta manera, el relativisme moral pot acceptar la tortura o el assassinat segons el context cultural o social en el que es trobi: molts pensem que la Pena Capital no està justificada, però si un pres és jutjat i condemnat per una violació i assassinat d’una nena, aquest concepte pot canviar. En canvi, si la condemnada a mort per lapidació és una dona que ha comès adulteri, des d’un punt de vista global d’una societat occidental, no podrà tenir justificació alguna.

      Arribaríem a una conclusió un tant abstracta en la qual una moral no pot ser vàlida quan priva a una altra persona dels seus drets naturals –citant a Locke–, com serien el dret de la vida o el dret de la llibertat. Hi ha una frase que diu: la teva llibertat acaba on comença la meva. Pot ser si partim des d’aquest punt seriem capaços d’acceptar certs principis morals com a universals, encara que sigui quelcom ardu.

     Personalment, no al·lego a favor del relativisme moral. Al·lego a favor de la diversitat d’opinions i de tarannàs, de la multiculturalitat de la que gaudim en aquest món tan global, però han d’existir –i existeixen– normes i drets universals per a les persones –i, personalment, per als animals–, encara que advoco per una preservació cultural íntegra mentre que el dret de les persones no es vegi violat ni alterat per cap tradició o costum.  Com a conclusió personal, el Relativisme Moral com a moral contemporània em semblaria obsolet; jo advocaria per un objectivisme en el qual el relativisme hi és present però no dominant, ja que existeixen pautes de comportament acceptades universalment.

           

DOCUMENTS BIBLIOGRÀFICS

Alcoberro Pericay, Ramon. Contra el Relativisme [en línia] versió digital. URL: http://www.alcoberro.info/V1/relativisme0.htm [Consulta: 02/10/2015]

Alcoberro Pericay, Ramon. Ètica i Filosofia Política. Mòdul 1: Nocions Ètiques Bàsiques. Material Docent de la UOC. Eureca Media S.L.: Barcelona (2009)

Depòsit Legal: B-33.220.2009

Audi, Robert (Editor). Diccionario AKAL de Filosofía (Títol original: The Cambridge Dicconary of Phiosophy). Ediciones AKAL S.L., Madrid (2004)

ISBN: 84 460 0956 0

Ostalé, Julio. El hombre es la medida de todas las cosas [en línia] versió digital. A Coruña, 2014. URL: http://unedfilosofia.wordpress.com [Consulta: 03/10/2015]

Singer, Peter. “¿Por qué actuar moralmente?” A: Ética Práctica (Alianza Editorial (Capítol 12)) [en línia] versió digital. URL:  http://www.alcoberro.info/planes/singer9.htm [Consulta: 01/10/205]

---

[1] Audi, Robert. “Relativismo” A: Diccionaroi Akal de Filosofía, (Títol original: The Cambridge Dicconary of Phiosophy). Ediciones AKAL S.L., Madrid (2004)  pàg. 846

[2] Entendrem Nuclear com “allò principal i el més important d’alguna cosa”, definició extreta de http://es.thefreedictionary.com/nuclear. Els principis als que es refereix aquest terme solen ser la prohibició de matar a un innocent, robar...

[3] Alcoberro Pericay, Ramon. “Emotivisme” A.: Nocions Ètiques Bàsiques. Material Docent de la UOC. (Ètica i Filosofia Política (Mòdul 1), Eureca Media S.L.: Barcelona (2009)), pàg. 13

De Descartes a Hume

Racionalisme i Empirisme: de Descartes a Hume

      Per racionalisme s’entén la corrent que “afirmarà la primacia de la raó com a facultat cognoscitiva, i tendirà a menysprear el paper de l'experiència sensible.”[1]. Descartes proposarà que és a través de la raó la manera de conèixer de forma vertadera: “es el entendimiento y no la imaginación o los sentidos la fuente que nos proporciona acceso al conocimiento real de las cosas”[2], premissa directa de la corrent racionalista.

            Per poder abordar la visió racionalista sobre l’existència de Déu s’usarà la perspectiva de René Descartes, qui formulà una sèrie de premisses que donaven, inequívocament, a la justificació de l’existència d’aquest: a partir d’adoptar un pensament escèptic en el que decideix dubtar del somnis, dels sentits i de les matemàtiques –a través del Geni Maligne–: “Así pues, supondré que hay, no un verdadero Dios —que es fuente suprema de verdad—, sino cierto genio maligno, no menos artero y engañador que poderoso, el cual ha usado de toda su industria para engañarme.”[3].

      Descartes arribà a la seva etapa solipsista en la que reconegué que la seva ment sí existeix, però no si el seu cos o allò que veu fora de si ho fa. Durant aquest procés de dubte començarà a intuir que està dubtant, per tant, en el moment en que dubta, és conscient de que pensa, per tant, existeix –cogito ergo sum–: heus aquí la primera de les realitats: la res cogitans –l’ens pensant– . A través del descobriment de la primera realitat es donarà pas a la segona: la idea de Perfecció, és a dir, l’existència de Déu, en detriment del geni maligne: “Es posible que Dios no haya querido que yo sea burlado así, pues se dice de Él que es la suprema bondad.”[4].

      Descartes classificarà les idees en innates, adventícies i factícies i, a partir d’aquesta classificació, deduirà que el no-res no pot produir quelcom, o que allò més perfecte no pot mai provenir d’allò menys perfecte: és a partir d’aquestes premisses i de la constatació evident que el contingut de la idea innata de Déu duu intrínsecament lligada la idea de perfecció – “Y más aún: la idea por la que concibo un Dios supremo […] esa idea —digo— ciertamente tiene en sí más realidad objetiva que las que me representan substancias finitas”[5] –, Descartes obté la prova de l’existència de Déu (Arenas, 2015: 104;105): “yo soy finito, limitado e imperfecto […]. ¿Cómo podría algo imperfecto y finito como yo haber producido la idea de un ser máximamente perfecto e infinito que tengo en mi?”[6]; tal i com explica a Meditaciones Metafísicas (1641):

“Así pues, sólo queda la idea de Dios, en la que debe considerarse si hay algo que no pueda proceder de mí mismo. […] Pues bien, eso que entiendo por Dios es tan grande y eminente, que cuanto más atentamente lo considero menos convencido estoy de que una idea así pueda proceder sólo de mí. Y, por consiguiente, hay que concluir necesariamente, según lo antedicho, que Dios existe. Pues, aunque yo tenga la idea de substancia en virtud de ser yo una substancia, no podría tener la idea de una substancia infinita, siendo yo finito, si no la hubiera puesto en mí una substancia que verdaderamente fuese infinita.”[7]

      En referència a la corrent empirista, es presenta com a oposició del racionalisme, atès que l’empirisme tracta el valor de la dada empírica “com a punt de referència últim, que cap raonament no autoritza a pervertir”[8], és a dir, que exclou a la raó com a facultat cognoscitiva en primer terme, usant la dada empírica com a element clau del seu estudi.

David Hume, principal referent empirista, retreu la demostració de Descartes sobre l’existència de Déu establint que “La razón no puede jamás convencernos de que la existencia de un objeto implica la de otro”[9], amb la qual cosa afirmarà que: “La idea de un objeto es una parte esencial de la creencia acerca de él, pero no toda ella.”[10]

Amb aquesta cita, Hume declara no la existència de Déu, atès que ni l’afirma ni la nega, sinó que aquesta imatge que es té sobre Déu és una idea d’un objecte que no es reafirma en l’experiència, per la qual cosa no aporta una nova idea sustentada:

“[…] sería tan dogmático para Hume tanto negar como afirmar de una forma taxativa la existencia de la divinidad. Lo que podemos afirmar o negar taxativamente es aquello de lo que tenemos experiencia cierta, el resto queda para la imaginación o para la fe”[11]

Atès que Hume és el màxim representant de l’empirisme, no accepta més que allò experienciable i demostrable: segons escriu a Tratado de la Naturaleza Humana (1739-1740), “el contingut de la ment humana es redueix a impressions [...] i  idees [...], el grau de validesa de les segones és en funció de la seva proximitat amb les primeres”[12], amb la qual cosa es deixa constància que la idea de Déu no té validesa atès que no és pròxima a cap impressió –sensació interna o externa–:

“Así, cuando afirmamos que Dios existe nos formamos simplemente la idea de un ser tal como nos es presentado, y la existencia que le atribuimos no es concebida por una idea particular que unamos a la idea de sus otras cualidades y que pueda nuevamente ser separada y distinguida de ellas. Voy aún más lejos, y no contento con afirmar que la concepción de la existencia de un objeto no es una adición a su simple concepción, mantengo igualmente que la creencia en la existencia no aporta una nueva idea para unirla con las que componen la idea del objeto”[13]

Així, com Bernardo Pérez (2006) explica, no es pot afirmar absolutament res sobre els atributs de la deïtat, atès que l’únic criteri acceptat per aquest és l’empirista: allò que no és experienciable, senzillament no és. (Pérez Andreo, 2006: 145;146)

Havent explicat breument les corrents racionalista i empirista a propòsit dels seus màxims exponents i com concebien –o no– l’existència de Déu i, tal i com es comentava al principi de l’assaig, es durà a terme una petita aproximació als aspectes de la proposta ètica que Descartes donà a El Discurso del Método (1637), en la que explica les tres màximes sobre la seva moral provisional, on la primera és “seguir las leyes y las costumbres de mi país, conservando constantemente la religión en que la gracia de Dios hizo que me instruyeran desde niño, rigiéndome en todo lo demás por las opiniones más moderadas y más apartadas de todo exceso […]”[14]

Aquesta primera màxima correspon plenament al pensament aristotèlic de les virtuts: “Porque la templanza y la fortaleza destrúyense por exceso y por defecto, y consérvase con la medicina. […] El exceso es el error y el defecto afrenta, y el tomar el medio es ganar honra y acertarlo, las cuales dos son propias de la virtud”[15].

La segona màxima adoptada a la moral per provisió de Descartes és “ser en mis acciones lo más firme y resuelto que pudiera y seguir tan constante en las más dudosas opiniones, una vez determinado a ellas, como si fuesen segurísimas”[16]: aquesta màxima fou molt qüestionada, malgrat el que Descartes pretenia era reconèixer els límits: “Bajo condiciones de ignorancia parcial o total, lo sensato pasa por aplicar una racionalidad contextual, consciente de su carácter falible y revisable, pero que […] cancele toda vacilación o irresolución”[17].

La tercera màxima i última diu “procurar siempre vencerme a mí mismo antes que a la fortuna, y alterar mis deseos antes que el orden del mundo, y generalmente acostumbrarme a creer que nada hay que esté enteramente en nuestro poder sino nuestros propios pensamientos”[18]: Es tracta d’un pensament influenciat per l’estoicisme, on el concepte d’apatia hi és plenament present.

Per tant, es pot concloure que, segons la corrent racionalista –Descartes– és irrefutable l’existència de Déu atès que la idea innata de perfecció que els humans tenen ha hagut d’esser creada per quelcom perfecte –ergo, Déu–, mentre que la corrent empirista basarà les seves premisses en tot allò experienciable –doncs si no ho és, no és–; sobre la proposta ètica de Descartes amb la seva Moral Provisional i les tres màximes, s’intueix una quarta màxima intel·lectualista: “[...]  basta juzgar bien, para obrar bien, y juzgar lo mejor que se pueda, para obrar también lo mejor que se pueda; [...] y cuando uno tiene la certidumbre de que ello es así, no puede por menos de estar contento”[19]. Es veu així la intenció de dita proposta, obrar bé, obrar conforme la raó.

Fonts Documentals

Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar).

ISBN: 978-84-473-8317-7

Aristòtil. Ètica a Nicòmac .[La Ética de Aristóteles, Pedro Simón Abril]. Llibre Segon. Madrid. Edició de 1918.

Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades).

ISBN: 978-84-414-3235-2

Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara).

ISBN: 84-204-0211-7

Hume, David (1739-1740). Tratado de la Naturaleza Humana. França: FV Éditions. Edició de 2014.  (Traduït per V. Viquería).

ISBN: 978-2-36668-985-3

Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC.

ISBN: 978-84-691-8537-7

Pérez Andreo, Bernardo (2006). “David Hume y la religión. Crítica a las pruebas de la existencia de Dios”. A: Revista Cauriensia. (Vol. I). Pp. 119-151

ISSN: 1886-4945

---

[1] Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC. Pàg. 19

[2] Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar). Pàg. 72

[3] Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara). Pàg. 11

[4] Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara). Pàg. 10

[5] Ibíd. Pàg. 21

[6] Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar). Pàg. 105

[7] Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara). Pàg. 24

[8] Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC. Pàg. 40

[9] Hume, David (1739-1740). Tratado de la Naturaleza Humana. França: FV Éditions. Edició de 2014.  (Traduït per V. Viquería). Pàg. 85

[10] Ibíd. Pàg. 83

[11] Pérez Andreo, Bernardo (2006). “David Hume y la religión. Crítica a las pruebas de la existencia de Dios”. A: Revista Cauriensia. (Vol. I). Pàg. 146

[12] Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC. Pàg. 48

[13] Hume, David (1739-1740). Tratado de la Naturaleza Humana. França: FV Éditions. Edició de 2014.  (Traduït per V. Viquería). Pàg. 83

[14] Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades). Pàg. 51

[15] Aristòtil. Ètica a Nicòmac .[La Ética de Aristóteles, Pedro Simón Abril]. Llibre Segon, Capítol II; Capítol VI, Pàg 50; 59

[16] Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades). Pàg. 52

[17] Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar). Pàg. 132

[18] Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades). Pàg.53

[19] Ibíd. Pàg. 55