De Descartes a Hume

Racionalisme i Empirisme: de Descartes a Hume

      Per racionalisme s’entén la corrent que “afirmarà la primacia de la raó com a facultat cognoscitiva, i tendirà a menysprear el paper de l'experiència sensible.”[1]. Descartes proposarà que és a través de la raó la manera de conèixer de forma vertadera: “es el entendimiento y no la imaginación o los sentidos la fuente que nos proporciona acceso al conocimiento real de las cosas”[2], premissa directa de la corrent racionalista.

            Per poder abordar la visió racionalista sobre l’existència de Déu s’usarà la perspectiva de René Descartes, qui formulà una sèrie de premisses que donaven, inequívocament, a la justificació de l’existència d’aquest: a partir d’adoptar un pensament escèptic en el que decideix dubtar del somnis, dels sentits i de les matemàtiques –a través del Geni Maligne–: “Así pues, supondré que hay, no un verdadero Dios —que es fuente suprema de verdad—, sino cierto genio maligno, no menos artero y engañador que poderoso, el cual ha usado de toda su industria para engañarme.”[3].

      Descartes arribà a la seva etapa solipsista en la que reconegué que la seva ment sí existeix, però no si el seu cos o allò que veu fora de si ho fa. Durant aquest procés de dubte començarà a intuir que està dubtant, per tant, en el moment en que dubta, és conscient de que pensa, per tant, existeix –cogito ergo sum–: heus aquí la primera de les realitats: la res cogitans –l’ens pensant– . A través del descobriment de la primera realitat es donarà pas a la segona: la idea de Perfecció, és a dir, l’existència de Déu, en detriment del geni maligne: “Es posible que Dios no haya querido que yo sea burlado así, pues se dice de Él que es la suprema bondad.”[4].

      Descartes classificarà les idees en innates, adventícies i factícies i, a partir d’aquesta classificació, deduirà que el no-res no pot produir quelcom, o que allò més perfecte no pot mai provenir d’allò menys perfecte: és a partir d’aquestes premisses i de la constatació evident que el contingut de la idea innata de Déu duu intrínsecament lligada la idea de perfecció – “Y más aún: la idea por la que concibo un Dios supremo […] esa idea —digo— ciertamente tiene en sí más realidad objetiva que las que me representan substancias finitas”[5] –, Descartes obté la prova de l’existència de Déu (Arenas, 2015: 104;105): “yo soy finito, limitado e imperfecto […]. ¿Cómo podría algo imperfecto y finito como yo haber producido la idea de un ser máximamente perfecto e infinito que tengo en mi?”[6]; tal i com explica a Meditaciones Metafísicas (1641):

“Así pues, sólo queda la idea de Dios, en la que debe considerarse si hay algo que no pueda proceder de mí mismo. […] Pues bien, eso que entiendo por Dios es tan grande y eminente, que cuanto más atentamente lo considero menos convencido estoy de que una idea así pueda proceder sólo de mí. Y, por consiguiente, hay que concluir necesariamente, según lo antedicho, que Dios existe. Pues, aunque yo tenga la idea de substancia en virtud de ser yo una substancia, no podría tener la idea de una substancia infinita, siendo yo finito, si no la hubiera puesto en mí una substancia que verdaderamente fuese infinita.”[7]

      En referència a la corrent empirista, es presenta com a oposició del racionalisme, atès que l’empirisme tracta el valor de la dada empírica “com a punt de referència últim, que cap raonament no autoritza a pervertir”[8], és a dir, que exclou a la raó com a facultat cognoscitiva en primer terme, usant la dada empírica com a element clau del seu estudi.

David Hume, principal referent empirista, retreu la demostració de Descartes sobre l’existència de Déu establint que “La razón no puede jamás convencernos de que la existencia de un objeto implica la de otro”[9], amb la qual cosa afirmarà que: “La idea de un objeto es una parte esencial de la creencia acerca de él, pero no toda ella.”[10]

Amb aquesta cita, Hume declara no la existència de Déu, atès que ni l’afirma ni la nega, sinó que aquesta imatge que es té sobre Déu és una idea d’un objecte que no es reafirma en l’experiència, per la qual cosa no aporta una nova idea sustentada:

“[…] sería tan dogmático para Hume tanto negar como afirmar de una forma taxativa la existencia de la divinidad. Lo que podemos afirmar o negar taxativamente es aquello de lo que tenemos experiencia cierta, el resto queda para la imaginación o para la fe”[11]

Atès que Hume és el màxim representant de l’empirisme, no accepta més que allò experienciable i demostrable: segons escriu a Tratado de la Naturaleza Humana (1739-1740), “el contingut de la ment humana es redueix a impressions [...] i  idees [...], el grau de validesa de les segones és en funció de la seva proximitat amb les primeres”[12], amb la qual cosa es deixa constància que la idea de Déu no té validesa atès que no és pròxima a cap impressió –sensació interna o externa–:

“Así, cuando afirmamos que Dios existe nos formamos simplemente la idea de un ser tal como nos es presentado, y la existencia que le atribuimos no es concebida por una idea particular que unamos a la idea de sus otras cualidades y que pueda nuevamente ser separada y distinguida de ellas. Voy aún más lejos, y no contento con afirmar que la concepción de la existencia de un objeto no es una adición a su simple concepción, mantengo igualmente que la creencia en la existencia no aporta una nueva idea para unirla con las que componen la idea del objeto”[13]

Així, com Bernardo Pérez (2006) explica, no es pot afirmar absolutament res sobre els atributs de la deïtat, atès que l’únic criteri acceptat per aquest és l’empirista: allò que no és experienciable, senzillament no és. (Pérez Andreo, 2006: 145;146)

Havent explicat breument les corrents racionalista i empirista a propòsit dels seus màxims exponents i com concebien –o no– l’existència de Déu i, tal i com es comentava al principi de l’assaig, es durà a terme una petita aproximació als aspectes de la proposta ètica que Descartes donà a El Discurso del Método (1637), en la que explica les tres màximes sobre la seva moral provisional, on la primera és “seguir las leyes y las costumbres de mi país, conservando constantemente la religión en que la gracia de Dios hizo que me instruyeran desde niño, rigiéndome en todo lo demás por las opiniones más moderadas y más apartadas de todo exceso […]”[14]

Aquesta primera màxima correspon plenament al pensament aristotèlic de les virtuts: “Porque la templanza y la fortaleza destrúyense por exceso y por defecto, y consérvase con la medicina. […] El exceso es el error y el defecto afrenta, y el tomar el medio es ganar honra y acertarlo, las cuales dos son propias de la virtud”[15].

La segona màxima adoptada a la moral per provisió de Descartes és “ser en mis acciones lo más firme y resuelto que pudiera y seguir tan constante en las más dudosas opiniones, una vez determinado a ellas, como si fuesen segurísimas”[16]: aquesta màxima fou molt qüestionada, malgrat el que Descartes pretenia era reconèixer els límits: “Bajo condiciones de ignorancia parcial o total, lo sensato pasa por aplicar una racionalidad contextual, consciente de su carácter falible y revisable, pero que […] cancele toda vacilación o irresolución”[17].

La tercera màxima i última diu “procurar siempre vencerme a mí mismo antes que a la fortuna, y alterar mis deseos antes que el orden del mundo, y generalmente acostumbrarme a creer que nada hay que esté enteramente en nuestro poder sino nuestros propios pensamientos”[18]: Es tracta d’un pensament influenciat per l’estoicisme, on el concepte d’apatia hi és plenament present.

Per tant, es pot concloure que, segons la corrent racionalista –Descartes– és irrefutable l’existència de Déu atès que la idea innata de perfecció que els humans tenen ha hagut d’esser creada per quelcom perfecte –ergo, Déu–, mentre que la corrent empirista basarà les seves premisses en tot allò experienciable –doncs si no ho és, no és–; sobre la proposta ètica de Descartes amb la seva Moral Provisional i les tres màximes, s’intueix una quarta màxima intel·lectualista: “[...]  basta juzgar bien, para obrar bien, y juzgar lo mejor que se pueda, para obrar también lo mejor que se pueda; [...] y cuando uno tiene la certidumbre de que ello es así, no puede por menos de estar contento”[19]. Es veu així la intenció de dita proposta, obrar bé, obrar conforme la raó.

Fonts Documentals

Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar).

ISBN: 978-84-473-8317-7

Aristòtil. Ètica a Nicòmac .[La Ética de Aristóteles, Pedro Simón Abril]. Llibre Segon. Madrid. Edició de 1918.

Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades).

ISBN: 978-84-414-3235-2

Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara).

ISBN: 84-204-0211-7

Hume, David (1739-1740). Tratado de la Naturaleza Humana. França: FV Éditions. Edició de 2014.  (Traduït per V. Viquería).

ISBN: 978-2-36668-985-3

Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC.

ISBN: 978-84-691-8537-7

Pérez Andreo, Bernardo (2006). “David Hume y la religión. Crítica a las pruebas de la existencia de Dios”. A: Revista Cauriensia. (Vol. I). Pp. 119-151

ISSN: 1886-4945

---

[1] Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC. Pàg. 19

[2] Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar). Pàg. 72

[3] Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara). Pàg. 11

[4] Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara). Pàg. 10

[5] Ibíd. Pàg. 21

[6] Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar). Pàg. 105

[7] Descartes, René (1641). Meditaciones Metafísicas. Madrid: Ediciones Alfaguara. Edició de 1977. (Col·lecció: Clásicos Alfaguara). Pàg. 24

[8] Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC. Pàg. 40

[9] Hume, David (1739-1740). Tratado de la Naturaleza Humana. França: FV Éditions. Edició de 2014.  (Traduït per V. Viquería). Pàg. 85

[10] Ibíd. Pàg. 83

[11] Pérez Andreo, Bernardo (2006). “David Hume y la religión. Crítica a las pruebas de la existencia de Dios”. A: Revista Cauriensia. (Vol. I). Pàg. 146

[12] Olesti Vila, Josep (2009). “Racionalisme i Empirisme: De Descartes a Hume”. A: Pensament filosòfic i cienífic modern. Material docent de la UOC. Barcelona: Editorial FUOC. Pàg. 48

[13] Hume, David (1739-1740). Tratado de la Naturaleza Humana. França: FV Éditions. Edició de 2014.  (Traduït per V. Viquería). Pàg. 83

[14] Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades). Pàg. 51

[15] Aristòtil. Ètica a Nicòmac .[La Ética de Aristóteles, Pedro Simón Abril]. Llibre Segon, Capítol II; Capítol VI, Pàg 50; 59

[16] Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades). Pàg. 52

[17] Arenas, Luís (2015). Descartes. La duda como punto de partida de la reflexión.  Madrid: RBA Coleccionables S.A. (Col·lecció: Aprender a Pensar). Pàg. 132

[18] Descartes, René (1637). Discurso del Método. Madrid: Edaf Editorial. Edició de 2012. (Traduït per Antonio Gual Mir). (Col·lecció: Humanidades). Pàg.53

[19] Ibíd. Pàg. 55