Didàctica, Docència, Reflexions...

Didàctica, Docència, Reflexions...


Últimament he estat pensant massa en el meu futur com a docent. Penso i dono voltes a com vull donar una classe, a com volia, quan era a la ESO, que em donessin una classe... Seré una bona professora? Seré capaç de respondre a tots els dubtes que tinguin els meus alumnes? Seré suficientment bona? Divertida? Excel·lent?

Imagino la típica classe d'alumnes de 4rt d'ESO, sense interès -en la seva majoria- per cap dels temes que hauré de donar. I penso... com puc fer que s'interessin per la Guerra del Francès? Com puc fer que relacionin Els Afusellaments del Tres de Maig amb la guerra? Com he de donar la classe per a que entenguin les diferències entre l'època corresponent al Sexenni Revolucionari després de La Gloriosa del 1868 i l'època de la Restauració fins al final de la dictadura de Primo de Rivera? Hi ha algú que m'ensenyarà a mi a fer una classe amena, didàctica, divertida, participativa i magistral?

M'agrada pensar que seré el punt de recolzament pels meus alumnes. Que quan tinguin un problema a casa, vindran a buscar-me per explicar-m'ho. Que podré solucionar coses i seré una bona professora i companya de viatge. Perquè això és el que vull ser. Una companya en el seu camí a l'edat adulta. Vull que es converteixin en persones autodidactes i crítiques -sobretot auto-crítiques-, que siguin capaços de sortir d'un problema per ells mateixos -sabent sempre que tenen algú al costat per si no es poden aixecar-. Vull crear persones responsables, amb necessitat de coneixements, que vulguin saber per saber, coneixement pel coneixement, que es preocupin de la forma, però també del fons. Que critiquin el que els hi explico i em rebatin informacions amb més informació. Vull alumnes que m'ensenyin a mi, i vull ensenyar-los a créixer i a madurar.

Però per aconseguir això, necessito mètodes que em permetin ensenyar de forma més didàctica que la típica classe magistral en la que només parlaré jo. En la que els obligaré a estar una hora asseguts prenent apunts de fets i dates perquè, al cap i a la fi, els hauré d'avaluar segons aquests fets i aquestes dates.

I ara ve la meva reflexió... aprendre que la dictadura de Primo de Rivera tingué dos directoris: el primer, militar, de 1923 a 1925, el segon civil, de 1925 a 1930, ajudarà als meus alumnes a créixer com a persones? Els ajudarà a superar els inconvenients, els faran més forts? Crearé, amb dates, esdeveniments, comparacions..., persones autosuficients? Ho dubto tant...

Vull alumnes que vulguin saber que la Segona República Espanyola tingué els anomenats Bienni progressista i Bienni Negre. No vull imposar coneixements. Vull que siguin ells que necessitin saber que la història, l'art, la filosofia, són competències necessàries. La història es repeteix, i s'ha de conèixer el passat per no cometre els mateixos errors al futur...

D'acord doncs, i com ho faig?

Kalós Kai Agathós

Kalós kai agathós: els pilars de la paidéia grega
 

En representació dels sistemes educatius durant la Grècia clàssica, podem trobar dos sistemes separats geogràficament i de característiques molt dispars: parlem de la paidéia i de la agogé.

            La paidéia era el sistema educatiu de l’Atenes clàssica, on l’objectiu principal era la formació moral i espiritual dels homes lligats a la comunitat; la formació d’un tipus d’home: l’home ideal atenenc. Per als atenencs, l’educació de l’individu era tot el sentit de l’esforç humà. La paidéia es centrava en l’estudi de poesia, música i rituals religiosos –essent aquestes tres matèries les ideals per a transmetre els ideals de creences–, l’esport –on s’enalteix l’esperit militar– i, amb l’arribada dels sofistes, s’introdueixen com a matèries d’estudi les matemàtiques, la geometria i l’astronomia.

A partir dels trenta anys d’edat, si l’individu havia demostrat habilitats capaces i virtuoses, aquest passava a estudiar dialèctica.

            Quan parlem sobre el sistema educatiu espartà parlem de agogé. La característica principal d’aquest sistema és l’Estat com a força pedagògica. Pel que fa a la preparació dels individus en la agogé, l’Estat era el responsable de l’educació dels espartans des del moment del seu naixement i fins als trenta anys. En el moment del naixement, els ancians el reconeixien per veure si seria de constitució forta i estava ben format. En el moment en el que el nen era acceptat, l’infant era entregat a la seva mare fins a l’edat de set anys, quan era separat de d’aquesta i travessava diverses etapes de formació i educació caracteritzades per la duresa i la disciplina fins que ingressaven a la pbiditia, on estarien en contínua disposició militar de l’Estat.

            Plató és l’autor clàssic que defensa la agogé espartana com a millor sistema educatiu, i així ho fa constar a la seva obra La República. “[Platón] llegó a escribir una obra elogiando no ya la politeia y la educación espartanas, sino incluso los más mundanos aspectos de su forma de vida [...]. La República platónica fue, en muchos aspectos, una trasposición idealizada del Estado espartano. […] En efecto, su polis ideal es pequeña, autárquica y sigue anclada en una sociedad cerrada sin problemas complejos.” [1]

“La República de Platón, considerada durante siglos como una de las obras maestras de la Teoría Política, es vista actualmente, gracias a la obra de Stenzel, Jaeger y Nettelschid, [...] como una obra dedicada a la educación”. [2]

            La República de Plató parla sobre el sistema educatiu ideal on l’educació està a les mans de l’Estat, els mestres són escollits i supervisats minuciosament i l’educació més exquisida està reservada a les elits. Tant a La República com a Les Lleis, Plató fa referència la jerarquia dels sistemes polítics, on l’aristocràcia és la primera i, en teoria, els millor sistema de govern, seguida de la timocràcia, la oligarquia, la democràcia i, per últim, la tirania. Veiem doncs, que la democràcia és el penúltim sistema. És aquí quan parlem de filoespartiatisme de l’autor referint-nos a que, aquells que en l’antiga Atenes eren antidemocràtics, se’ls anomenava filoespartans.

            Segons la societat Atenesa del segle V a.C., l’educació té un caràcter democràtic –un dret i una obligació per a tots els seus ciutadans–. Plató va dir “Cada estat du amb ell la formació d’un determinat tipus d’home”. Afirmem així que la paidéia era totalment una qüestió política per a la societat atenenca, doncs es veuen en l’obligació de crear bons ciutadans que obrin en benefici de la seva polei, actuïn amb justícia i respectin les lleis i la Constitució de la ciutat. “Politeia –política– y Paideia –educación– se entrecruzan en sus líneas de fuerza en tanto ésta, al decir de Platón, está orientada desde la infancia para el bien, induciendo al hombre a desear ardientemente volverse un ciudadano perfecto que sepa tanto gobernar como ser gobernado con justicia”. [3]

            Com s’ha comentat anteriorment, gràcies a la dialèctica, l’últim estudi per als virtuosos i més capaços, es torna a aquest individu cap a la política i al servei de la seva comunitat. En la vida de la polis estaven implícits els valors morals, ètics i espirituals per al bon funcionament d’aquesta; la forma adequada d’implantar aquests valors fou a través de la paidéia.

“[La Paideia se desarrolla] por una educación para la aretè que impregna al hombre del deseo y el anhelo de convertirse en un ciudadano perfecto y le enseña a mandar y a obedecer, sobre el fundamento de la justicia”.[4]

És necessari parlar abans sobre la Guerra del Peloponès en termes generals si el que es vol és parlar sobre la victòria espartana a Egospòtamos: la guerra del Peloponès durarà vint-i-set anys i transcorrerà entre el 431 a.C. fins al 404 a.C. La causa principal que enumera Tucídides serà el creixement desmesurat del poder d’Atenes i el temor que aquest creixement inspirava als habitants del Peloponès, la qual cosa faria una guerra inevitable.

Segons índole bèl·lica, el conflicte que desembocà en guerra fou el conflicte entre Corint i  la seva colònia Corcira, però el que realment importa sobre la guerra del Peloponès[5] fou el conflicte entre Atenes i Esparta, moment en el qual Atenes perd la hegemonia que havia assolit anys abans amb la victòria sobre els perses a la batalla de Salamines i la Batalla de Platea l’any 479 a.C. Coincidint amb el govern de Pèricles, escollit com a strategós autocrátor, fou l’època de màxima lluentor de la seva història, fins l’arribada de la Guerra del Peloponès.[6]

En la Batalla d’Egospòtamos, ocorreguda entre els anys 405 i 404 a.C., l’exèrcit espartà comandat i liderat per Lisandro, va vèncer a l’exèrcit atenès. Després de la victòria, Lisandro derrocà les muralles de la ciutat d’Atenes, abolí la seva democràcia i imposà el govern oligàrquic dels Trenta Tirans.

Mentre l’educació a Atenes es centrava en la creació de l’home ideal, lligat a la cultura i a la política per a que respectés les lleis i la Constitució, els espartans eren educats en l’art de la guerra, essent la formació militar i estratègica quelcom bàsic i indispensable, però hem de recordar que la victòria es produí gràcies a l’ajut del capital persa

Personalment, el tipus d’educació que escolliria seria la paidéia atenesa, ja que el cultivar a l’home moral i espiritualment és molt més productiu que educar-lo quasi exclusivament per a la guerra.

El fet de que l’educació fos obligatòria per a tots, que tothom tingués l’oportunitat de formar-se com a persona i aconseguís ser allò que els atenesos consideraven l’home ideal és la base per la qual es fomentaren els nostres dies. Però bé és cert també que el model educatiu espartà era menys sexista, doncs les dones rebien també instrucció, a diferència del model educatiu atenès on sols podien estudiar els homes lliures –ni dones ni esclaus tenien dret a l’educació ni a propietat privada–. Ambdós models, a hores d’ara, queden obsolets, però en el segle V a.C. es tractava, parlant del model espartà de la agogé, d’un avenç molt important cap a la igualtat i la condició de la dona. Plató, a La República, quan parla de la societat ideal, parla també de la igualtat entre home i dona –doncs si es volen fills perfectes, la dona ha de tenir les mateixes oportunitats i formació que l’home–.

---

[1] González García, Alberto. La Paideia y la construcción de la República Platónica. [en línia] [Edició en PDF] A: Revista Historia Autónoma, Universidad Complutense de Madrid, 2012, pàgina 29. URL: <Dialnet-LaPaideiaYLaConstruccionDeLaRepublicaPlatonica-4049005.pdf> [Consulta: 26 novembre 2014]

[2] Peña Fernández, Miguel Ángel. Grecia: política i paideia. [en línia] [Edició en PDF] URL: <http://www.uruguayeduca.edu.uy/Userfiles/P0001/File/grecia_paideia.pdf>

[3] Peña Fernández, Miguel Ángel. Grecia: política i paideia. [en línia] [Edició en PDF] URL: <http://www.uruguayeduca.edu.uy/Userfiles/P0001/File/grecia_paideia.pdf>

[4] López Noreña, Germán. “La Paideia Ateniense: La Ciudadanía y La Democracia Griega”. A: Momentos en la historiográfica griega y lecturas de ella en los tiempos de la postmodernidad. [en línia] [Edició en PDF]. URL: <http://www.eumed.net/libros-gratis/2010d/768/EPICENTRO%20DE%20LA%20CIUDADANIA%20Y%20LA%20DEMOCRACIA%20GRIEGA.htm>

[5] La Cronologia del final del conflicte de la Guerra del Peloponès és: 415 a.C.: Atenes envia a Sicília una important flota naval per ajudar a Segesta en la seva batalla contra Siracusa. L’expedició acaba en fracàs. 413 a.C.: Esparta pren la fortalesa de Decelia i assola Àtica. 412 a.C.: Esparta aconsegueix que molts aliats d’Atenes l’abandonin. 411 a.C.: Esparta aconsegueix el recolzament financer persa. L’exèrcit espartà es desplaça fins a Helesponto per conquistar les ciutats aliades d’Atenes. 410 a.C.: l’exèrcit atenenc venç a l’exèrcit espartà a Helesponto i refusa l’ofrena de pau que ofereix Esparta. 407 a.C.: el general espartà Lisandro reforça la seva flota naval i derrota Atenes a Notio. 406 a.C.: Atenes aconsegueix una victòria sobre Esparta a l’est de Lesbos. 405 a.C.: en la Batalla d’Esgospótamos, la flota espartana liderada per Lisandro sorprèn als atenencs i venç a la seva armada. 404 a.C.: l’exèrcit de Lisandro ocupa Pireu i Atenes perd les seves muralles, flota i les seves possessions d’ultramar.

[6] Gómez Fernández, Francisco José. Dioses, templos y oráculos: creencias, cultos y adivinación en las grandes civilizaciones del pasado. [en línia] [Edició en PDF] Llibre electrònic, primera edició. Madrid: Ediciones Nowtilus, 2007. (Colección Historia Incógnita). URL: <http://www.aglutinaeditores.com/media/resources/public/ce/ced0/ced05a6b59ca4f89ad532dc70730741e.pdf>

.