René Huyghe: El Arte y el
Hombre
“El arte
es una función vital y necesaria para la
existencia humana, es el hálito vital que enriquece a la estirpe humana,
es el lenguaje universal que permite comunicar los aspectos más positivos de la
creatividad, es el acto de fe que permite rendir culto a los más elevados
valores de los que se precia la humanidad”[1]
Pel
que fa a la seva obra El Arte y el Hombre,
es tracta d’una obra de gran transcendència per al món de la història de l’art,
tractant temes importants sobre la ètica i la estètica, la teoria de la
història de l’art, sense endinsar-se en un argot incomprensible. Els capítols
escollits en aquest text han estat “El
Conocimiento del Arte” com a introducció, “Las fuentes del Arte” com a primer capítol i “La obra de arte y su naturaleza” com a últim capítol.
La seva obra completa compta de tres volums independents,
abordant des de l’Art abans de la història, passant per les primeres
civilitzacions asiàtiques, per Egipte i Mesopotàmia, l’Islam i l’art musulmà
fins a l’Art de l’Amèrica Hispànica del segle XX. Podem dir que aquest text és
una ínfima part de tot allò que Huyghe abordà en sols tres volums.
Aquest text gira entorn a la qüestió de la relació entre
l’art i l’home, com un complementa l’altre, com ambdues concepcions canvien al
llarg del temps. Es podria dir que aquest text busca la nostra pròpia conclusió
del significat i la finalitat de l’art, aportant-nos coneixements, exemples i
fets històrics, ajudant-nos a extreure la nostra pròpia lectura.
Concretament, aquest text està format per tres parts que
es desglossen i divideixen en cadascuna d’elles. Huyghe usa aquesta estructura
per a dur-nos a una conclusió a través de la progressió d’idees a través del
conjunt i de la suma de totes les parts.
Per poder argumentar la tesi argumentativa de cada part
del text, el dividirem de la mateixa manera que ell ho fa:
En
primer lloc, sobre “El conocimiento del
arte”, l’autor ens dóna les idees de que l’art és una funció essencial de l’home i estrictament seva, donat
que són indissociables. La creació
de l’art i la bellesa és allò que distingeix a l’home de l’animal. L’art és
jutjat per l’home: què es bonic? Què es lleig? Amb l’art es pretén millorar el
món. “Crear lo mejor, he aquí lo propio del hombre
y su grandeza”[3]. Per tant, s’extreu amb facilitat que la tesi principal d’aquest apartat
és la necessitat de l’art per l’home i de l’home per l’art: “No hay arte sin hombre, pero quizá tampoco hombre sin arte[4]”.
En
segon lloc, sobre “Las fuentes del Arte”,
l’autor adopta la postura de que l’art no
depèn únicament de la història
general, encara que sí n’està influenciat. Durant aquest capítol, Huyghe
ens explica l’associació de l’art en cada època, fent esment al segle XIX i al
seu condicionament al materialisme científic on s’intenta analitzar una obra
d’art com si d’un element químic se’n tractés, associant així erròniament l’art
i el poder econòmic.
Durant
aquest segon capítol, Huyghe ens fa reflexionar sobre les diferents
dependències associades a l’art, potser la més important, la psicologia: “La propia historia [...] nos revela que el arte no depende sólo de
ella y de sus acontecimientos, sino que también pone en juego a fuerzas
psicológicas”[5].
Si bé
és cert que l’art és un reflex tant de la societat com de la individualitat de
qui el crea, aquest art sempre estarà condicionat pel pensament subjectiu de
l’individu creador.
“La obra de
arte […] introduce y desarrolla en nosotros […] sentimientos, […] ensueños, […]
tendencias, […y] esas tendencias que pretenden satisfacerse […] hallan en la
obra de arte una salida espontánea. […] El artista creador se libera de ellas
haciéndolas pasar a su obra”[6]. Deduïm
així que l’art és la forma que té l’individu d’expressar-se, de transmetre – o
com a mínim, intentar– el seu pensament i les seves concepcions, però sempre
dins de les limitacions de les formes i dels elements físics que escapen al
nostre control.
[…] nosotros tenemos nuestra personalidad única, esa parte
que somos los únicos en sentir y que siempre experimentamos como algo más o
menos diferente de los demás. Eso es lo que el artista trata de hacer pasar, de
comunicar, ya sea un músico, ya sea un pintor, o lo que sea... Eso es lo que
trata de comunicar; es decir, lo específico de su sensibilidad. […][7]
L’art és la forma més pura que té l’artista de transmetre els pensaments i
somnis més tenebrosos, lliurant-se d’ells al projectar-los en una matèria que
perdurarà en el temps: […] Por ejemplo, Goya ya experimentó la revelación de lo que
podía esperarse del inconsciente. El sueño de la razón que engendra monstruos.
Cuando desarrollaba en mi libro la existencia de ese sentimiento de
encarcelamiento y de sofocación, me di cuenta que Goya fue el primero que pintó
una reja y un personaje detrás de la reja que trata de salir de su prisión.
Muchos temas que considero que hoy se manifiestan marcadamente tienen ya su
premonición en Goya […]. [8]
Per últim,
sobre “La obra de Arte y su naturaleza”,
l’autor ens explica diverses composicions tant en l’obra d’art en si mateixa,
com de l’artista que la crea, passant per l’evolució de les formes al llarg del
temps, del seu ús i desús i del canvi de funcionalitat d’aquestes formes.
Huyghe
ens explica la naturalesa de l’obra d’art, definida per tres móns independents
però necessàriament superposats per a poder existir: el món de la realitat visible, on l’artista buscarà les imatges en la
natura per expressar-se, doncs l’escriptor usa paraules i l’artista imatges; el
món de la plàstica, sense el qual no
es podrien transmetre aquestes imatges, usant i creant línies que no existeixen
per donar vida i forma a les imatges; i el món
dels pensaments i dels sentiments, on l’artista s’expressa al servei del
seu temps, amb elements propis de la seva ment i elements inculcats per la seva
època.
Tanmateix,
l’artista es composa dels factors mental
– elecció del tema per mitjà del pensament –, visual – donar forma
a allò que es vol transmetre – i manual – fer passar a la matèria aquell primer pensament –.
En
aquest últim capítol del text, Huyghe també ens explica l’origen de les formes,
com aquestes canvien la seva funcionalitat al llarg del temps, usant un exemple
com el de l’espiral en doble S, canviant el seu ús habitual i transformant-se
en una figura que simula els tentavles de l’Octopus – el pop del mar Egeu – en
l’art minoic.
Seguidament,
Huyghe ens introdueix a una de les qüestions que més preocupa: la qüestió de la
bellesa, possiblement, la finalitat
de l’art, la qual canvia, es transforma i es modifica segons l’època, bellesa
que mai arriba a ser única, perfecta i eterna. La bellesa no es pot descriure,
només es pot intentar crear: “Lo Bello, escapa en su esencia a todo comentario, sólo se siente”[9], explica Huyghe.
Segons
l’autor, la història de l’art és necessària, doncs, per entendre la bellesa en
cada època i en cada moment, ja que “en cuanto el hombre está
presente, ya no hay visión objetiva”[10].
Com
en tots els temes que es tracten, sempre hi ha postures controvertides. En el
cas de la bellesa trobem dues posicions diferenciades: l’una, la creença de
l’existència d’una bellesa absoluta i immutable, l’altra, la infinita
relativitat dels gustos. L’artista, segons Huyghe, intenta trencar amb els
límits que ens imposa la naturalesa, vol transmetre quelcom en la matèria que
perduri en el temps, transformant aquell somni o aquell pensament en una cosa
visible, comprensible: l’art crea un lloc de trobada entre el món moral i el
món físic.
Donada
la llargària del text, podem extreure les tesis principals que aborda l’autor
en les influències i les dependències de l’art, l’ideal de bellesa que canvia
constantment depenent del moment i de l’època, les limitacions físiques que ens
imposa la naturalesa i la importància de la influència psicològica que aquesta
té dins l’art.
El
motor d’argumentació que segueix l’autor per a donar-nos resposta a les seves
preguntes és mitjançant la corroboració històrica dels fets a través de visions
i experiències.
Així
doncs, podem concloure que l’art és una creació de l’home, inseparables entre
si, que el complementa i el fa créixer, que no depèn sols de la història, ni de
la filosofia, ni de les corrents de cada època, sinó que és un cúmul entre la
flosofia, la ciència, la història, l’economia, la societat... la finalitat de
l’art és transmetre, però transmetre què? Pensaments? Pertorbacions? O,
“simplement”, la bellesa? “El Arte es una actividad creadora, lo
Bello es una creación[11]”.
DOCUMENTS BIBLIOGRÀFICS
Antúnez
Aldunate, Jaime.
René Huyghe: "El Arte tiene que volver
al camino de la vida interior" Entrevista. [en línea] Diario El Mercurio. Santiago de Chile,
<http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html >
[Consulta: 09 octubre 2014]
Huyghe, René.
“El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC, 16 pàgines)
Huyghe, René. “El Arte y el Hombre” Obra Completa [en línia] Edicions en PDF.
Espanya <http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=10421#volumen25579>
[Consulta: 10 octubre 2014]
ISBN 84-320-2000-1
Omnibus Dubitandum. “Qué es el arte?” [en línea] Espanya. Febrer de 2014 <http://omnibus-dubitandum.blogspot.com.es/2014/02/que-es-el-arte.html>
[Consulta: 03 octubre 2014]
Parra Durango, Beatriz. Plan Nacional de Inserción de los
Componentes Culturales y Artísticos en la Educación. [en línia] Edició en
PDF. Ministerio de Educación y Cultura de Ecuador <http://portal.unesco.org/culture/es/files/32037/11593677223PonenciaEcuador.pdf/
PonenciaEcuador.pdf> [Consulta: 08 octubre 2014]
[1] Parra Durango, Beatriz. Plan Nacional de
Inserción de los Componentes Culturales y Artísticos en la Educación. [en
línia] Edició en PDF. Ministerio de Educación y Cultura de Ecuador <http://portal.unesco.org/culture/es/files/32037/11593677223PonenciaEcuador.pdf/
PonenciaEcuador.pdf> [Consulta: 08
octubre 2014]
[2] Huyghe, René. [suport gràfic]
<http://omnibus-dubitandum.blogspot.com.es/2014/02/que-es-el-arte.html>
[Consulta: 07 octubre 2014]
[3] Huyghe, René. “El
Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 2 de 16
[4] Huyghe, René. “El Arte, su
naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 1 de 16
[5] Huyghe,
René.
“El Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 5 de 16
[6]
Huyghe, René. “El Arte, su
naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 5 de 16
[7] Antúnez
Aldunate, Jaime. René
Huyghe: "El Arte tiene que volver al camino de la vida interior" Entrevista.
[en línea] Edició Digital. Diario El
Mercurio. Santiago de Chile, <http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html > [Consulta: 09
octubre 2014]
[8] Antúnez
Aldunate, Jaime. René
Huyghe: "El Arte tiene que volver al camino de la vida interior"
Entrevista. [en línea] Diario El Mercurio.
Santiago de Chile, <http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html > [Consulta: 09
octubre 2014]
[9] Huyghe, René. “El
Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 14 de 16
[10] Huyghe, René. “El
Arte, su naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 14 de 16
[11]Huyghe, René. “El Arte, su
naturaleza y su historia”. A: El Arte y el Hombre. Barcelona: Editorial Planeta, 1965-1967
(Vol. III) [Versió Digital en PDF]
(material docent de la UOC) pàgina 14 de 16
Hola Alba,
ResponderEliminarMolts són els artistes que fan servir Internet per fer les seves obres d'art. Ben segur que, si no existissin les noves tecnologies potser ara els seus projectes serien diferents. Són molts que ens hem adaptat a aquest món de la tècnica de l'art, si les nostres relacions han canviat amb l'entrada d'Internet, també això ha afectat la cultura de l'art.
Ens seguim parlant
Hola!
ResponderEliminarEstoy de acuerdo con Rosa Maria, realmente hemos de admitir que el soporte es algo que afecta a la obra artística en aspectos esenciales.