Vaig llegir-me “Els Pilars de la Terra” de Ken Follet per primera vegada fa uns vuit anys, quan
encara no havia estudiat història de l’art, i encara així em fascinà; a partir
d’aquest llibre va ser quan vaig adonar-me’n de què era la meva passió,vaig
començar a analitzar les esglésies i les catedrals, els monestirs, els
castells, buscant elements característics de cada època, descobrint pels
detalls dels monuments el segles als que pertanyien.
Després
d’estudiar història de l’art i haver profunditzat en l’arquitectura gòtica vaig
tornar a llegir-me el llibre, aquesta vegada entenent tots els elements que
descrivia, visualitzant les voltes, els arcs, els pilars...
Gràcies
a una de les meves passions que és la lectura vaig descobrir la meva passió per
l’arquitectura, per això he centrat aquest últim treball en la Catedral de Salisbury: malgrat que la
Catedral de Kingsbrigde és fictícia i, malauradament no es pot estudiar, la
Catedral de Salisbury és la més famosa del país per comptar amb la torre d’agulla
més alta de tota Anglaterra i guarda molts elements que són patents i
recognoscibles en el llibre.
L’estructura
que faré servir en aquest últim treball serà un plantejament més profund en
l’àmbit històric que en els elements característics de l’arquitectura gòtica,
encara que també se’n farà esment. Usaré la fitxa tècnica adequada a
l’arquitectura per a justificar l’obra d’art i em centraré en contextualitzar la
catedral dins del món medieval tant anglès com europeu. Tractarem la societat
medieval des del punt de vista de la societat urbana que duen amb si les
catedrals gòtiques; veurem les diferències més notables entre l’arquitectura
romànica i la gòtica i intentarem viatjar fins a la cultura i la religió que va
dur a terme la construcció d’aquests colossals monuments històrics.
Fitxa Tècnica: Catedral de Salisbury
IDENTIFICACIÓ I
CARACTERITZACIÓ
Nom de
l’obra: Catedral de Salisbury
Autor/Arquitecte:
Elías de Dereham
Comitent:
Bisbe Richard Poore
Estil i
Període: estil Gòtic, època
medieval, gòtic primerenc anglès
Cronologia: 1220 – 1266, segle XIII
Localització:
Wiltshire, Salisbury, Gran Bretanya
Tipus
d’edifici: Catedral Gòtica
Materials: pedra
de Purbeck i pedra
de Chilmark,
entre d’altres
ANÀLISI DE L’OBRA
Ens trobem davant d’una catedral de
planta de creu lorena amb un doble transsepte creuat acabada amb una capçalera
quadrada, la qual cosa dóna major amplada a la catedral.
Per
a dur a terme la descripció de les parts de la planta de la catedral he dotat
les parts amb lletres de l’abecedari (a
– q) per a poder facilitar el
seguiment del recorregut. La descripció de les parts comença des de la façana occidental situada a l’oest de
la catedral (a). A l’entrar es trobem
tres naus: la nau central (b) i les dues naus laterals: nau lateral nord i nau lateral sud (respectivament c, d). Les dues naus
laterals mesuren 6 metres d’amplada, mentre que la central en mesura 12. Al
costat de la nau lateral nord, trobem el pòrtic
nord (e).
Seguint
per la nau central en direcció est, trobarem en primer transsepte que creua la planta, el qual dividirem en dos: el transsepte
nord (h) i el transsepte sud (i). En el lloc d’unió entre les dues
parts del transsepte amb la catedral hi trobem el creuer (g) que sustenta
la torre de l’agulla.
Abans
de seguir avançant en direcció est, canviarem cap al sud, on hi trobarem els claustres (q), els quals mai havien format part d’una fundació monàstica i
havien estat dissenyats exclusivament per a albergar les processions i com a
lloc de lectura i esbarjo. A l’est dels claustres hi trobem la sala capitular (f) de forma octogonal construïda
en 1260 per a les celebracions de l’òrgan de govern de la catedral anomenat
“Capítol”. La sala capitular conté la millor conservada de les quatre
reproduccions originals de la Carta Magna i un fris medieval esculpit amb
escenes de l’Antic Testament.
Tornant
a la part central de la planta, just després del creuer hi trobem el cor (j) que dóna pas a l’altar
(m) situat entre el segon transsepte
que creua la planta, el qual està dividit en la capella matutina (k) i
la sagristia (l) de forma octogonal. Situat dins de l’altar hi trobem la capella
dedicada al bisbe Audley (p)
construïda l’any 1524. Darrera de
l’altar, està situada la capella de la
Trinitat (m) on descansen les
restes al sepulcre del Bisbe Osmund (o).
Dins
de la catedral, observem les característiques pròpies de l’estil gòtic anglès.
Les tres naus de la catedral estan separades per pilars i
petites columnes adossades al marbre Purbeck.
L’altar major es troba en el creuer amb la qual cosa es formen dues àrees
cobertes i separades, com si fossin dues esglésies. Trobem dues entrades a la
catedral: la de la façana principal orientada a la part occidental i resguardada
per un pòrtic, té la funció de rebre als laics, mentre que l’àrea coberta que
es troba darrera de l’altar major és única i exclusivament per albergar a la
comunitat eclesiàstica.
La
longitud total de la planta de creu lorena és de 142 metres; el transsepte més
allargat en mesura 61 –exactament la mateixa mida que té la nau occidental–.
Cal esmentar que tota la catedral està construïda a partir de voltes de creueria partides en quatre i interposades entre elles. Del creuer en surt
la torre que corona amb la tant famosa agulla
de més de 120 metres d’alçada, la qual està constituïda per tres cossos de
finestres sobreposades i, al damunt, la piràmide octogonal que forma l’agulla. Junt
als murs de la catedral es troba l’anomenada aula plumbea que complia la funció d’estrada per al bisbe. La
disposició general de les naus de la catedral és la mateixa que la de les
catedrals franceses; està composta per tres elements: arcuacions,
triforis i claristori
compost per les finestres amb vitralls.
L’altar major i tota l’església estava
dedicada a la Verge. A mitjans del
segle XIII la devoció a la verge era la predominant, més que als màrtirs o
apòstols.
Va estar en
construcció durant 46 anys tot i que hi ha hagut diferents remodelacions. En
1284 s’hi va afegir un claustre. Abans d’acabar per complet la catedral se l’hi
va afegir la sala capitular, la qual compta amb una cúpula on el pes recau en
un sol pilar.
La funció de la
Catedral de Salisbury és la de constituir la seu de la diòcesis, la qual,
abans, es trobava a Sarum. L’edifici s’adequa totalment a la seva funció.
Pel
que fa a l’alçat de la catedral, els elements de suport d’aquesta són els
pilars, els murs, els arcs, les voltes, els pinacles,
els arcbotants
i els contraforts. Un element característic de la catedral són les voltes de creueria (composta per arcs
ogivals creuats) que formen el sostre de tota la catedral, sustentades pels
triforis.
Aquestes voltes
formades per arcs creuats creen una espècie d’esquelet format per nervis on,
l’espai que hi ha entre aquests nervis s’omple amb plementeria.
La
llum de la catedral entra a través
del claristori i de les grans finestres amb vitralls, donant una sensació de
coloració que envolta tot l’interior.
En referència a
la façana occidental que dóna a l’oest, trobem una façana de pantalla la qual oculta els tres nivells en els que es
divideix la nau central composta per dues torres d’escales a cada extrem, amb
dos contraforts amb nínxols.
La part central de la façana està coronada per un frontó que conté quatre
finestres de forma ogival, coronada per dues finestres rodones; sobre aquestes
finestres, es troba la rosassa en
forma de trèvol de quatre fulles que conté una estàtua de Crist.
A la façana hi
podem diferenciar tres nivells: el primer nivell format pel pòrtic on intuïm el
trifori decorat per escultures
(de tots els nínxols que hi ha a la façana, 73 compten amb una escultura); una
porta principal amb dues portes secundàries a ambdós costats. Al segon nivell
els tres arcs ogivals dissimulen tres nivells que observem a les naus laterals,
adornats també amb diverses escultures. Al tercer nivell hi trobem una gran cimbra
de pantalla de forma triangular adornada amb una escultura coronant-la.
Pel que fa a la
decoració i a la integració de l’escultura i la pintura a l’interior i
l’exterior, vegeu “Obres d’Art i Catedral
de Salisbury”.
La catedral de
Salisbury és un dels pocs exemples on l’integració
urbanística de l’edifici és nul·la; es troba aïllada en una extensió de
terreny d’herba, ja que es va ordenar la construcció de la catedral en un punt
concret segons un mite. De
forma més comú, vegem la integració d’edificis monumentals dins de marcs
urbanístics que res tenen a veure amb el monument o que bé es troben en una
època posterior o anterior i donen una visió d’homogeneïtzació de cultures i
èpoques en un mateix territori.
L’evolució
històrica de la Catedral de Salisbury és contínua. El
cos principal de la Catedral fou consagrat el 29 de setembre de 1258, però el
projecte era molt més ambiciós: probablement es completà el conjunt del
campanar –que fou enderrocat–, els claustres, la sala capitular, i la façana
oest durant 1266. Els arquitectes de la Catedral en un principi no tenien la
intenció de construir l’agulla de la torre del creuer, per tant, el pes extra
que pressionava el centre de la catedral va començar a distorsionar-la,
empenyent les columnes i col·lapsant l’edifici des del centre, per la qual
cosa, a meitat del segle XIV es començà a enfortir l’estructura interna de
l’edifici afegint-hi contraforts addicionals i les tant conegudes voltes de
creueria entre els dos conjunts de creuers. Altres canvis notables foren la
construcció de les capelles tant a l’interior com al costat de la Catedral
dedicades als primers bisbes i fundadors.
Gran Bretanya i Europa: Context Històric
Ens trobem en ple segle XIII, dins
d’un marc ple de creuades
en la Europa Llatina. Durant el segle següent, tota Europa fou assolada per la
Pesta Negra dels anys 1348-1349 que matà a quasi la meitat de la població. Gran
Bretanya es troba involucrada en llargues i esgotadores guerres contra França.
La població descontenta de Gran Bretanya donarà pas a la Rebel·lió de Wat Tyler de l’any 1381. Encara totes aquestes
penúries, la Catedral de Salisbury continuarà creixent al llarg dels anys.
L’art
gòtic és l’expressió de la cultura urbana de la Baixa Edat Mitjana: mostra la
prosperitat econòmica i la supremacia cultural de l’època. L’arquitectura
religiosa seguirà essent la més important substituint els monestirs per
catedrals; s’observarà també en aquesta època un increment de l’arquitectura
civil, on els exemples més importants seran els palaus.
Si
l’art romànic és l’expressió d’una societat rural de pagesos, l’art gòtic és
l’expressió de la societat urbana amb universitats, burgesia i cultura.
ORIGEN. FUNDACIÓ. FUNDADORS.
El bisbe fundador de la Catedral de
Salisbury fou el Bisbe Osmund (bisbe des de 1072 fins a la seva mort
el 1099), el qual aixecà una catedral l’any 1075, al costat del castell que
s’havia construït en aquell turó. Foren uns anys difícils deguda a la mala
relació amb els militars del castell confrontant amb els clergues de la
catedral i per la sequera prolongada que aquell turó oferia.
En
1220, el Bisbe Poore va decidir que es canviaria l’emplaçament de la catedral
per evitar confrontacions entre els senyors del castell i per evitar la sequera
que assolava contínuament el turó.
La primera pedra
de la Catedral de Salisbury fou col·locada el dia 28 d’abril de 1220 segons la
llegenda que explica que el bisbe Poore de Old Sarum ordenà a un arquer disparar
una fletxa en la direcció on s’havia de construir la catedral; disparada des de
Old Sarum en direcció sud, a 3 quilòmetres, la fletxa colpejà un cérvol que
morí a l’emplaçament que ocupa ara la catedral.
La construcció de
la catedral en gran mesura fou gràcies a les aportacions i patrocinis dels
poderosos, entre ells, el més destacat, el mateix rei Enric III.
Els bisbes més
importants de la història de la Catedral de Salisbury foren, el seu fundador el
Bisbe Osmund (1072-1099), Richard Poore (1217-1228) –ambdós enquadrats dins
dels seus orígens a Old Samun, i Poor inclòs dins de la “nova” catedral de
Salisbury–, Robert Wyville (1330-1375), Richard Beauchamp (1450-1481), Edmund
Audley (1502-1524), Seth Ward (1667-1689) i Shute Barrington (1782-1791). A partir
del segle XIX, els bisbes no foren els encarregats de les remodelacions i
modernitzacions o restauracions de la catedral, doncs el poder amb el que
comptaven abans havia desaparegut.
INTERVENCIONS DES DE LA CREACIÓ DE LA CATEDRAL
Com s’ha comentat anteriorment, la
primera intervenció de la catedral fou durant la meitat del segle XIV; el 1320
s’afegí la torre de l’agulla que,
segons sembla, resultà danyada pocs anys després de la seva construcció, la
qual cosa va obligar al reforçament dels
contraforts i l’afegiment de les voltes de creueria per a distribuir el pes de
la torre, bastida que encara existeix actualment.
La
catedral de Salisbury es convertirà en un centre d’aprenentatge, construint
l’any 1445 una biblioteca i una sala de conferències a sobre del claustre
oriental.
El
Bisbe Beauchamp va reconstruir l’extrem oriental de la catedral al voltant del
santuari i la capella dedicada a la Verge i la volta de pedra construïda sobre
el creuer de la catedral l’any 1479.
Durant
l’any 1526, instal·lada ja la Dinastia
Tudor,
el Bisbe Audley oferí la incorporació de l’Altar Major (usat també com el
sepulcre de Pasqua). Una dècada més tard, sota el regnat d’Enric VIII
es produeix el trencament amb
l’Església Catòlica romana, establint-se ell mateix com a cap de l’Església
Catòlica Anglesa (Església Anglicana) i abolint el culte als sants, les
oracions pels morts i els patrons de culte medieval. L’any 1538 es destrueix la capella dedicada al
Bisbe Osmund; nou capelles foren destruïdes
deu anys més tard, junt amb les relíquies dels sants i, deguda a la nova
“adoració” imposada per Enric VIII, abolint el llatí i implantant l’anglès, els
altars de pedra van ser substituïts per taules de fusta. Durant aquesta època
es van perdre la major part dels llibres medievals usats per al culte i la
predicació tingué un nou paper rellevant.
És
important mencionar que, ja que Salisbury no fou construïda sobre un monestir
romànic, com les catedrals de Canterbury o Durham, no va haver de ser refundada
per complet: l’organització de la catedral no va canviar i fou en aquest segle
on començà la tradició de cantar en
els serveis de matines.
Durant
en transcurs de l’any 1612, la ciutat de Salisbury s’emancipa del control del
Bisbe. L’any 1642 comença la Guerra Civil Anglesa que
durarà fins 1651. Més que com una guerra per controlar qui gorbernava, fou una
guerra per decidir com s’havia de governar –per aquest motiu també es coneix
com La Revolució Anglesa–. Acaba el
monopoli de l’Església Anglicana sobre el cristianisme a Anglaterra i aquests
fets passen factura a la catedral de Salisbury: durant una batalla el 1645, la
Torre del Campanar fou danyada, de la mateixa manera ho foren el claustre i els
vitralls originals de les finestres superiors, les quals no foren reconstruïdes
mai.
En
1660 es produeix la Restauració de la
Monarquia i de l’Església Anglicana i el Bisbe Ward promociona reforces
estructurals i reparacions de la catedral a les mans de l’arquitecte Christopher
Wern: donat el gran pes que suportava la catedral, l’any 1668, Christopher Wren
va haver d’instal·lar una estructura de bigues d’ancoratge per a evitar el
col·lapse de la catedral i el seu enderrocament.
Durant
el segle XVIII, entre els anys 1737 i 1753 es restauren els sostres de l’extrem
oest de la catedral; l’any 1758 s’enderroca la sala de conferències; el bisbe
Barrington ordena la remodelació de la catedral a l’arquitecte James Wyatt el
1789: el rellotge de la catedral de
Salisbury està datat del 1386 (el rellotge en funcionament més antic del món).
Originàriament estava situat al campanar que es va destruir l’any 1792 a les
mans de James Wyatt –qui canvià també l’emplaçament original del cor de la
catedral, eliminà les pintures murals medievals i la decoració de les voltes,
entre d’altres canvis menys significatius, com la creació de bancs–. Després de
l’enderrocament del campanar, el rellotge es va guardar a la Torre de la
catedral on es mantingué en funcionament fins ben entrat l’any 1884.
Actualment, en l’any 2007, es van tornar a dur a terme els treballs de
reconstrucció i reparació del rellotge.
Des
de les remodelacions de James Wyatt, l’aspecte exterior de la catedral gairebé
no ha canviat. Després de les remodelacions d’aquest polèmic arquitecte, en
1814 s’instal·la un nou altar a la Capella Major, el 1850 es va restaurar la
Sala Capitular intentant recrear el seu estat medieval després de tots aquells
segles d’abandó.
En
1860, l’arquitecte Sir George Gilbert Scott va revertir el treball de Wyatt,
començant per reconstruir les pintures de les voltes, separant altre vegada la
capella dedicada a la Verge del Presbiteri a través d’un altar major i reposant
algunes de les vidrieres que Wyatt havia suprimit. Amb Gilbert Scott
s’afegeixen noves escultures a la façana exterior oest.
L’any
1887 el pare Henry Wills construí l’òrgan de la catedral de Salisbury, el qual
fou modernitzat l’any 1934 afegint-hi una consola separada amb els acobladors i
els pistons addicionals.
L’any
2008, quan es compleix els 750 aniversari, instal·len la nova pila baptismal. Des
del mateix any, el centre de la catedral compta amb una font de la mà de
l’escultor William Pye, la qual s’integra de forma increïble al seu entorn,
recreant un mirall i jugant així amb la llum.
Context Artístic: Art i Arquitectura Gòtica
L’estil gòtic avarca dels segles
XIII al XV. Comparant-lo amb l’estil romànic arquitectònic, en l’estil gòtic
canvien l’arc de mig punt per l’arc apuntat o ogival. El motiu d’aquest canvi
és el pes (el pes baixa de forma vertical i únicament necessiten pilars
aprovisionats de cimentació). Els pilars
estan més separats i amb això aconsegueixen que el mur no tingui la funció d’un
element de sustentació i pot ser substituït per finestres. L’estil gòtic
apareix al segle XIII encara que a París podem trobar un exemple del segle XII
(Monestir de Saint Denis). A la zona
de París és on s’inventen l’arquitectura gòtica i es va ampliant durant tot el
segle XIII).
Les catedrals gòtiques solen estar
dedicades a la Verge. Les voltes gòtiques s’anomenen voltes de creueria i, a diferència del romànic, aquesta volta s’usa
en tots els espais. Tenen la a mateixa virtut que l’arc ogival: el pes es
desplaça de forma vertical. L’amplitud interior i l’alçada són molt majors que
en l’arquitectura romànica. El cimbori desapareix, doncs ja hi ha molta llum
gràcies a suprimir el mur. L’alçada de les catedrals gòtiques al costat de les
cases era desproporcionada.
Les finestres
gòtiques consten de vitralls –mosaics
de vidre– de colors. Poden ser geomètrics o autèntiques obres d’art. Normalment
representen personatges sants o escenes bíbliques. No és habitual trobar
vitralls autèntics. Per la tècnica tal i com estan fets no perden els colors
per l’erosió del sol.
Quan parlem de la
pintura gòtica, veiem que es fa un
avenç cap al naturalisme i la humanització de les escenes.
Corregeixen errors anteriors del romànic. Ara els personatges religiosos
s’humanitzen (senten dolor, alegria...). Les escenes que es representaven
abans, en el gòtic, apareixen més similars a nosaltres.
Canvia també la
tipologia de la pintura, la que dominava al romànic era la pintura mural al
fresc, però en el gòtic, els murs de les esglésies desapareixen, així que no hi
ha grans superfícies per a pintar i aquest tipus de pintura passa a ocupar un
lloc secundari. El frontal d’altar desapareix. En certa manera l’aparició dels
vitralls té relació amb el desús de la pintura mural. El més important de la
pintura gòtica són els retaules.
Un retaule és una
peça artística complexa que consta de múltiples escenes relacionades entre sí.
Estan emmarcades amb arcs i columnes (elements arquitectònics). Són les obres
més típiques del gòtic. Al llarg dels segles es va reduint les escenes
(tríptics, díptics...). En el segle XV podem dir que apareixen els quadres.
L’escultura
gòtica abandona la rigidesa de l’art romànic i adquireix una forma mes
estilitzada i naturalista. A partir
dels últims segles del gòtic, la pintura i l’escultura deixaran de ser sols un
element decoratiu de l’arquitectura i passaran a tenir un paper propi per elles
mateixes com a obres d’art, sense estar subjectes a un element arquitectònic
com un timpà o un retaule.
La
nova visió d’un Déu més humà i més humanitzat,
la nova òptica que allibera les formes de la figura, convertint-se en quelcom
articulat ens porta a una representació més naturalista a l’escultura gòtica.
Es rebutgen les posicions frontals i de perfil, es busca una realitat, una
naturalitat que aviat arribarà al seu moment més culminant. És en aquest moment
en el que s’independitzen les arts plàstiques: la pintura i l’escultura passen
a concebre’s d’una forma autònoma i independent de l’arquitectura.
L’escultura
gòtica floreix a les façanes de les esglésies i catedrals, però s’aplica també
a fonts i a tribunes, elaborant
obres d’art treballades i majestuoses. En l’escultura gòtic es sofreix el canvi
gràcies a la influència de les universitats en un sentit ideològic i
intel·lectual.
Si ens referim a l’arquitectura
gòtica, el seu reflex és en la catedral. Bàsicament es parlarà d’arquitectura
religiosa i arquitectura civil. En referència als canvis enfront el romànic,
serà essencial, com es comentava anteriorment, l’ús dels pilars i de les
voltes, les quals restaran importància als murs –els antics encarregats de
suportar el pes de la construcció–, doncs gràcies a la disposició d’aquests
elements, el pes de l’edifici caurà verticalment en els punts de suport, la
qual cosa permetrà reduir l’amplada dels murs, crear construccions més altes i esveltes i ocupar amb finestres
els murs. Aquests pilars que seran els substitutius, poden ser cruciformes o
poligonals i, depenent del tipus de volta que sostinguin, se li afegiran
columnes com en el cas de Salisbury. Pel que fa als arcs ogivals i apuntats,
aquests donaran una major sensació d’esveltesa i repartiran millor el pes. La volta
de creueria, la més usada en el gòtic, serà el resultat del creuament de
les voltes de canó apuntades amb la finalitat de repartir el pes de càrrega.
Les voltes van anar evolucionant al llarg del gòtic; al segles XII i XIII les
voltes més usades eren les voltes de creueria simples, les voltes barlongas –volta de creueria que cobria
un espai rectangular enlloc de quadrat– i les voltes sexpartides –volta de
creueria amb un nervi que la talla i separa en sis–; al segle XIV les voltes
més usades seguien essent les de creueria simples però també foren usades les
voltes de tercelets; per últim, les voltes que seran més usades al
segle XV seguiran essent les voltes de creueria simples, les voltes estrellades
i les voltes de nervis combats.
El pes de les cobertes es carregarà
sobre dels contraforts exteriors i dels arcbotants que seran multiplicats ,
permetent un major calat dels murs. Els contraforts es remataran amb pinacles
en forma de fletxa; els contraforts es separaran del mur permetent l’existència
de les capelles laterals.
Les façanes es composen de tres
cossos: el primer cos està format pel pòrtic amb un nombre no determinat de
naus, i comptaran amb arquivoltes, timpà, llinda, muntants i mainells i,
generalment, l’escultura decorativa es multiplicarà. El segon cos està compost
per la rosassa; el tercer cos serien les torres que emmarquen la façana. Les façanes es complicaran de la mateixa
manera que ho fan les voltes; l’alçat de les façanes usarà alguns models
concrets, com podrien ser el ad
triangulum on la nau central sobresortirà en comparació amb les naus
laterals; el model ad cuadratum on la nau central no destacarà per sobre les
laterals; i el model de façana en forma d’H, on els laterals de la façana
acabaran amb torres que ocasionalment podran acabar en agulla.
La llum serà un element clau en
l’arquitectura gòtica –les catedrals gòtiques estaven dedicades a la Verge i,
amb la llum, veiem una clara al·legoria–, la qual s’aconsegueix a través dels
vitralls i, com també hem comentat anteriorment, se suprimirà el cimbori i la
llanterna, doncs la llum ja entrarà per altres punts.
Un element que durant el romànic no
s’havia tingut en compte era el vent.
Els monestirs romànics no tenien una alçada suficient com per a sofrir les
conseqüències d’aquest fenomen meteorològic, però les catedrals comencen a
tenir una alçada mai abans aconseguida gràcies als pilars i a les voltes de
creueria que sostenien els sostres –abans fets de fusta–. L’element que farà
aquesta funció per a evitar les possibles esquerdes i moviments seran els arcbotants.
Pel que fa a la decoració, amb el
gòtic serà el moment en el que la pintura i l’escultura es valorin d’una forma independent a l’arquitectura. Encara
així, ambdues arts estaran lligades plenament al moviment arquitectònic.
L’arquitectura gòtica anglesa
s’iniciarà amb una influència francesa que es trancarà a l’inici de la Guerra
dels Cent Anys, desenvolupant-se de forma independent a la d’Europa i en
destacaran tres etapes: el gòtic clàssic pertinent al segle XIII com seria la
Catedral de Lincoln, el gòtic decoratiu com és l’exemple de la Catedral de
Salisbury pertany al segle XIV per les contínues remodelacions que ha patit
aquesta; i el gòtic perpendicular corresponent a final segle XIV i XV que
buscarà com a màxim exponent la llum i l’alçada a través de finestres gegants
amb vitralls. En aquest últim gòtic es començarà a recarregar l’interior de les
catedrals amb la decoració.
Obres d’art i la Catedral de Salisbury
La catedral de Salisbury és la
catedral més bella del gòtic anglès del segle XIII, i així queda patent en les
obres de pintors romàntics més distintius i influents d’Anglaterra com va ser John
Constable o William Turner.
En aquest apartat
tractarem les obres d’art que estan integrades dins de la catedral de
Salisbury, com seran la Carta Magna, la walking
madonna o les escultures dels sepulcres, i també les que la reflecteixen,
com seran les obres d’aquests autors mencionats.
John
Constable, aquest es va criar en el comptat de Suffolk, lloc del qual traurà la
inspiració per als paisatges. Constable no és un pintor realista: no busca la
màxima expressió de la natura en la seva realitat, sinó llocs en la natura on
ell se sent en harmonia; pinta la seva pròpia experiència, donant un enfocament subjectiu i emotiu de la seva
realitat.
La
pintura romàntica pretén demostrar que el tema essencial en tot és el paisatge,
que tot allò que ho complementa és, simplement això: un complement.
En
referència a la obra de John Constable veurem dos exemples: La Catedral de
Salisbury des del Jardí del Bisbe (1828) i La Catedral de Salisbury des dels
prats (1831):
El que més protagonisme té dins
d’aquest quadre són els arbres i el cel, doncs la catedral de Salisbury apareix
en segon terme. La catedral acaba formant part del paisatge com un element més.
Recordem
que, amb aquestes obres, estem dins del romanticisme anglès: la tècnica
pictòrica ha anat evolucionant al llarg del temps, el tractament dels colors és
diferent, s’afegeixen les textures als quadres amb el relleu de la pintura.
El
comitent d’aquest quadre fou el bisbe John Fisher, íntim amic de John Constable,
i fou el mateix bisbe qui decidí la vista des d’on seria pintada la catedral.
Com un element característic i d’amistat, Constable afegí al mateix bisbe i a
la seva dona al quadre, cosa molt poc habitual en l’artista.
El
quadre suposà un repte per l’artista doncs s’havia d’adaptar a les peticions
del comitent. Constable intenta harmonitzar amb la natura a través de la
integració de l’arquitectura dins del paisatge.
Es tracta d’una obra amb temàtica
similar a l’anterior quadre. John
Constable torna a pintar la seva catedral preferida, integrant novament
l’arquitectura dins del paisatge. Aquesta vegada trobem un arc de Sant Martí
que rodeja la catedral, que simbolitza l’esperança i la transcendència –cal
esmentar que el quadre fou pintat després de la mort de la dona de Constable,
amb la que simbolitza aquest arc de sant Martí–. Ocults dins del boscatge
s’intueixen uns panteons, els quals simbolitzen el més enllà, mentre que el riu
és un símbol de renovació i de vida. El freixe que apareix a la esquerra del
quadre representa la fortalesa.
Tots
els elements integrats dins d’aquest paisatge tenen una varietat simbòlica molt
important, doncs cada un transporta a l’espectador a un punt diferent de la
vida, però sense els quals no es pot concebre aquesta.
Aquesta
obra és l’afirmació dels pensaments de Constable en una època de la seva vida
difícil on transmet la seva inestabilitat i el seu abatiment.
En referència a la obra de William
Turner, aquest es començà a treballar més cap al surrealisme pintant bàsicament
amb aquarel·les, Turner plasmà la imatge de la catedral de Salisbury des del
claustre sud (. Hi observem la torre de l’agulla que es deixa a entreveure pels
forats de l’arcada del claustre; hi observem dues petites figures vestides de
color blanc amb la qual cosa es mostra la magnificència de l’edifici. No es
tracta, com en el cas de Constable, un quadre on el paisatge és el més important,
sinó que la catedral està al centre de la composició i la visual que usa
l’autor és fora del pla de visió, la qual cosa dóna una sensació d’integració
dins del quadre, com si l’espectador veies el mateix que Turner. El color que
domina la composició és el beix que xoca amb el blau clar del cel.
Ja s’ha parlat
sobre les obres que estan reflectides en la Catedral, però anem a mirar ara les
obres d’art que hi són integrades. No es pot parlar sobre cada obra d’art que
trobem dins de la catedral, per això s’ha fet un recull de les més importants:
sobre les escultures al jardí de la catedral; els vitralls de la catedral, el
monument a Hertford i la Carta Magna que, encara no tractar-se d’una obra
d’art, és d’importància extrema el conèixer-la.
En referència a la Carta Magna, la que es conserva a la
sala capitular de la catedral és una de les quatre còpies i la millor
conservada (es diu que n’eren quaranta còpies). La Carta Magna fou firmada el
15 de juny 1215 on el rei John Landless estampà el seu segell i constitueix un dels documents més
importants de la humanitat: fou el document que, per primera vegada en la història,
va establir una relació entre el rei i el poble, a part dels drets d’aquest
últim. La Carta Magna es va signar a propòsit d’uns barons descontents amb els
abusius impostos ordenats pel rei per a finançar la guerra. Està escrita en
paper vitel·la
usant el llatí medieval abreviat, formidablement conservada tot i tenir gairebé
800 anys. Aquest document és la base del sistema legal actual i, inclòs, de la democràcia.
Quan
parlem d’obres d’art, pot ser ens ve al cap una escultura, o un quadre, o un
grup escultòric... un vitrall és una obra d’art i la Catedral de Salisbury n’és
plena d’ells. Ja que no es pot parlar de tots i cadascun d’aquests vitralls,
parlarem del vitrall dedicat a “els presoners de la consciència” per Gabriel
Loire que es troba a la part est de la planta de la catedral, a la capella de
la Trinitat.
Gabriel Loire creà aquest vitrall l’any
1980 que tracta la temàtica dels perseguits religiosos. Es denominen “presoners
de consciència”
a aquells que són fets presoners donada la seva raça, color de pell, religió,
idioma, orientació sexual...
Aquest vitrall fou una
resposta cristiana a la violència i a les injustícies comeses, commemorant així
a les víctimes.
Sobre el
Monument a Hertford, el qual es troba a la part dreta de la capella de la
Trinitat, hi trobem enterrats el comte de Hertford Edward Seymour i la seva
dona Catherine Grey. El sepulcre ens mostra les efígies del comte i la seva
dona rodejades per les figures dels seus fills (Edward i Thomas). La data
exacta de la construcció d’aquestes tombes no és exacta, però es creu que va
ser aproximadament l’any 1625.
Les estàtues, relleus i gravats dels
sepulcres ens donen la informació ja no només de com evoluciona l’estil en cada
període del gòtic, sinó que ens mostra els canvis en les costums i les modes
d’aquests períodes.
A
l’exterior de la catedral hi trobem una escultura molt important: la Walking Madonna, creada per Elisabeth
Frink l’any 1981. La Walking Madonna
o la Verge Caminant és una escultura que trenca amb la iconografia clàssica de
la Verge, sempre absent i mirant al cel. L’escultura du roba fins als peus que
l’aire enganxa al seu cos i dóna moviment. Du un calçat particular i còmode
–uns peücs tancats i lligats amb cordons–
doncs, com el seu propi nom indica, li queda molt per caminar. El rostre
de la verge no mostra aquella voluntat d’obediència i resignació cristianes, sinó que mira on va, busca el seu objectiu i
té clar quin és. La verge dóna l’esquena a la Catedral, la qual cosa es pot
interpretar de moltes maneres: alguns pensen que es tracta d’una al·legoria a
la dóna i al seu paper dins de l’Església, donant-li l’esquena i caminant pel
seu propi peu. Particularment, crec que també es tracta d’una al·legoria, però
en la que la Verge busca a la gent per salvar-la, abandonant la seguretat de la
catedral que li han dedicat.
Context Religiós i Cultural
Ens trobem dins d’una societat molt
canviant: recordem que encara parlem de l’Edat Mitjana, però no aquella en la
que els ciutadans no tenien ni veu ni vot. En aquesta època sorgeixen noves
classes socials, tant importants com la burgesia,
gràcies al desenvolupament del comerç i la millora de les comunicacions.
Parlarem també dels comerciants, dels artesans, però també dels grups marginats
de la societat.
Seguim
estant en una època dominada pel teocentrisme, però si bé abans tot era dedicat
a Déu, ara la Verge Maria ocupa el seu lloc: la major part de les catedrals
gòtiques són eixides en nom de la Mare de Déu.
El llibre més llegit durant l’època
gòtica fou “La llegenda àuria”, que
fou composada pel bisbe de Gènova Joan de Voragine l’any 1280 aproximadament.
És important també mencionar “L’Evangeli
de la Infància” de Sant Tomàs on es narra la vida de Crist quan aquest era
petit. Aquest llibre –que no evangeli– datat dels segles II i III d.C, va fer més propera a la Verge Maria als seus
devots. Bàsicament en l’època gòtica, la Verge era refugium peccatorum: cuidarà als malalts, atendrà als pobres i als
humils, ajudarà als que ho necessiten.
La
Verge arribarà a ser tant propera als seus fidels que, a finals del segle XIII,
la interjecció in nomine Domine ja no
s’usarà, sinó que serà in nomine Dame.
Durant
tot el treball s’ha estat parlant de la Catedral de Salisbury però, què és una
catedral? la definició que dóna el diccionari és “temple en el qual el bisbe té la seva seu o càtedra. La catedral és
l’església principal d’una diòcesis i el lloc des d’on el bisbe s’encarrega de
difondre la doctrina religiosa i de prestar servei a la comunitat”. Però la catedral no només és això; la
catedral serà un centre d’acollida social on el poble es reunirà; la catedral
serà l’evolució, la modernització, serà un símbol de poder i de fe. Les
catedrals eren la imatge de la ciutat que les construïa, eren el reflex i el prestigi de la seva societat.
Es
diu que la Catedral de Salisbury és la que va inspirar a l’escriptor Ken Follet
per a recrear la catedral –fictícia– de Kingsbridge al seu best-seller Els Pilars de la Terra. Per a dur a
terme la mini-sèrie televisiva del llibre, es van usar tomes de la part
exterior de la Catedral de Salisbury recreant la de Kingsbridge.
LA CIUTAT MEDIEVAL
A partir del segle XI amb el final de les
guerres i de les invasions es recupera la vida urbana. Els agricultors
començaren a produir més del que necessitaven (excedent de producció) i
necessitaven desfer-se d’aquests productes, per tant, sorgeixen els mercats per
als intercanvis artesanals i productes agrícoles; aquest creixement de les
ciutats va afavorir a la emigració i es produí un èxode rural del camp a la ciutat.
A partir d’això, sorgeix una noca classe social: la burgesia, la qual es beneficia d’aquestes activitats econòmiques. Aquests
artesans s’organitzaven en gremis els quals estaven jerarquitzats en
tres esglaons: aprenents, oficials i mestres. Els productes artesanals es
fabricaven als tallers que es creaven a les ciutats.
La ciutat
medieval es caracteritza pels espais públics que es destinen al comerç i les
manifestacions religioses; es reconstrueixen les muralles romanes a finals del
segle XIII i es converteixen en el símbol del poder de la ciutat; la porta de les muralles serà la delimitació:
serà el lloc d’entrada a la seguretat de l’home medieval, mentre que fora dels
murs de la protecció de les ciutats és on habiten els dimonis i tots els mals.
Els habitants
d’aquestes ciutats eren els burgesos, que no depenien de cap senyor feudal i
que tenien ingressos suficients, on podíem diferenciar a l’alta burgesia, és a
dir, grans comerciants i banquers, i a la petita burgesia, com els mestres
artesans i els petits comerciants; la gent humil que solien ser els oficials i
aprenents dels gremis, i les minories marginades com els jueus que, encara
tenir grans fortunes, vivien en barris separats.
Pel que fa al
tipus de govern de les ciutats, al principi estaven organitzades a través de
les assemblees ciutadanes, però més tard i amb la urbanització que es sofrí
durant aquells segles, foren escollits els Alcaldes que crearien els primers
Ajuntaments, però amb el temps, les famílies més riques i influents de les
ciutats es farien am els poder i el seu govern.
Durant
la Baixa Edat Mitjana, els centres neuràlgics de la ciutat eren la catedral i
la plaça, on es duien a terme els intercanvis entre comerciants i les reunions
civils i militars. És a partir d’aquesta època en la que els mestres
constructors/arquitectes volen donar a conèixer el seu nom i deixar de ser
anònims com passava en els períodes anteriors.
A
partir de la millora de les condicions de vida i recuperant la vida urbana,
dins d’aquestes ciutats començaran a aparèixer les universitats. Es comença a dedicar més temps a la cultura gràcies a les millores en les
condicions econòmiques dels seus habitants.
A
part de les fires i els mercats on es venien aquests excedents agrícoles i
artesanals, es recuperen també les rutes i el comerç marítim pel Mar mediterrani
i Bàltic i l’Oceà Atlàntic: el Mediterrani comerciava amb el Pròxim Orient i
amb l’Imperi Bizantí important productes luxosos i exportant productes
manufacturats; l’Oceà Atlàntic i el Mar Bàltic de sud a nord es duien matèries
primeres, mentre que a la inversa en duien productes manufacturats.
A
Salisbury, no es limità tota aquesta energia en el projecte de la construcció
de la catedral: la ciutat de Salisbury es converteix en un centre destacable
d’educació gràcies a la fundació del De Vaux College l’any 1261 i la
Universitat de Sant Edmund. Encara que l’educació deixà d’estar en mans
únicament de l’Església, les universitats precisaven de personal docent
procedent del clergat per a impartir els coneixements. A finals del segle XIII
s’establí el mercat de Salisbury –que està en funcionament actualment els
dimarts i dissabtes–, la qual cosa aportà grans riqueses a la ciutat i ajudà a
expandir-se fins a acabar sent la setena ciutat més gran del Regne Unit.
Tot
i que no hi ha evidència de que Salisbury es convertís en un lloc de
peregrinació de masses, sí és cert que durant el catolicisme anglès medieval la
catedral de Salisbury era un lloc de reunió i de culte.
Documents Bibliogràfics
Azcárate, José María. Arte Gótico en España. Tercera edició.
Madrid: Ediciones Cátedra, 2000. (Col·lecció: Manuales de Arte Cátedra).
ISBN: 84-376-0895-3
Bargali, Sandra. El Siglo XIV.
Primera edició. Barcelona: Electa Editors, 2006. (Col·lecció: Los siglos del
arte, vol. X)
ISBN
(obra completa): 978-84-8156-401-3
ISBN
(volum X): 84-8456-401-X
Durand, Jaume; Soler Llopis, Joaquim;
Masafret Seoane, Marta. El Gótico.
Segona edició. Barcelona: Larousse Editorial, 2001. (Col·lecció: Re-Conocer el
Arte)
ISBN: 84-8332-803-8
García Marsilla, Juan V. Història de l’art medieval. Publicacions
de la Universitat de València: València, 2002.
(Col·lecció Educació) (Vol. 59)
ISBN: 84-370-5480-X
Martindale, Andrew. El arte gótico.
Segona edició. Barcelona: Ediciones Destino, 2002.
ISBN:
84-233-2347-1
Pijoán, José.
Summa Artis: Arte Gótico de la Europa
Occidental. Dotzena edició. Madrid: Editorial Espasa Calpe, 1999.
(Col·lecció: Historia general del Arte, vol. XI).
ISBN
(obra completa): 84-239-5200-2
ISBN
(volum XI): 84-239-5211-8
Quílez i corella, Francesc;
Manote i Clivilles, Maria Rosa; Marot, Teresa; Ruiz i Quesada, Francesc. Guia
d’art gòtic. Primera edició. Barcelona: Edició a la mà del Museu
Nacional d’Art de Catalunya, 1998.
ISBN: 84-8043-045-1
