Botticelli: El Naixement de Venus

El Naixement de Venus

El Naixement de Venus (~1485),  Sandro Botticelli (1444-1510). Font de la imatge: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/11/botticelli-el-naixement-de-venus/

Nom de l’Obra: El naixement de Venus         

Autor: Sandro Botticelli  (1444-1510)

Comitent:  Lorenzo de Pierfrancesco de Mèdici 

Període: Quattrocento, Renaixement

Cronologia: aproximadament 1485

Localització:

§  Original: Vil·la de Castello, Florència

§  Actual: Galeria Ufizzi, Florència

Tècnica d’Elaboració: quadre sobre tela tensada, pintura al tremp

Format i Dimensions: quadre de gran format, 200 x 325 cm

Malgrat el seu títol, l’obra no representa el mite del naixement de la Venus –Celestial–, sinó l’arribada d’aquesta a la costa. Hi ha diverses  versions sobre el seu naixement: el mite homèric, en el qual Venus neix del mar i és filla de Júpiter i Dione, deessa de la terra; la versió d’Hesiode, qui explica que Venus va néixer de l’escuma del mar doncs, Cronos, fill d’Urà, castrà al seu pare i els seus genitals caigueren al mar, fecundant-lo i fent néixer a Venus. Aquesta obra es deriva de la Metamorfosis d’Ovidi[1] i compta amb clares referències a l’obra “Stanzas” del poeta Agnolo Poliziano[2]. “Los pasajes literarios que de modo mediato están tras este cuadro son varios, pidiéndose destacar, el más antiguo, el de Hesíodo, y el Himno Homérico a Afrodita, texto también bellísimo y fuente igualmente fundamental de Poliziano, a quien sigue Botticelli”.[3]

En la composició hi apareixen tres personatges a part de la deessa, centre de la composició i posada sobre una petxina: a l’esquerra, els vents entrellaçats són Zèfir –el vent de l’oest– i Cloris ­–Flora romana, deessa de la brisa–; al voltant seu hi podem observar roses, símbol de Venus; a la dreta de Venus hi trobem a Hora, la servidora de Venus i deessa de la primavera, que du a les mans un mantell per cobrir-la quan els vents finalment la empenyin a la vora de les costes –es creu que– de Xipre. Hora du un vestit blanc amb flors de lli i un cinturó de roses. Al voltant del coll du una garlanda de murta, símbol de l’amor etern i planta sagrada de Venus.   El paisatge idíl·lic i pur, amb el mar turquesa de fons i arbres a la nostra dreta, donen pas a l’escena principal que se situa en un primer pla dins de la composició triangular. A la praderia, s’hi poden observar violetes, “símbolo de modestía, y muchas veces usadas para crear pociones de amor”[5] i flors de tarongina, mostrant l’ús que el pintor feia de l’or, ja fos pel veu valor decoratiu o per la divinitat de Venus. 

Simonetta Vespucci, la musa que inspirà a Botticelli.  Simonetta Vespucci fou la musa de Botticelli i també el seu amor impossible; Simonetta es casà amb Marco Vespucci, amic i veí de Botticelli. El pintor s’enamorà perdudament de la jove de 16 anys al veure-la, convertint-la en la seva musa. Als 23 anys, Simonetta mor a causa de la tuberculosi; Botticelli no pogué aguantar el dolor, i seguí durant la seva vida obsessionat amb la seva bellesa, idealitzant-la en molts dels seus quadres. Quan Botticelli mor el 1510, és enterrat als peus de la tomba de Simonetta a l’església de Ognissanti [6].

“El fondo del lienzo es sencillo: un fondo matinal claro y móvil, el mar señalado abstractamente por unos acentos circunflejos, sobre los que se mueve la gran concha de la cual emerge la figura frágil y virginal de Venus, cuyo rostro expresa dolor, cansancio, y cuyos rasgos no son los que uno acostumbra atribuir a la diosa del amor”[7].

Botticelli tracta aquesta pintura amb un aire filosòfic, concretament amb la corrent neoplatònica[8]: “el mito clásico de la Venus divina prefiguraría el sacramento cristiano del bautismo, que es purificación por medio del agua y está relacionado con el renacer, con el mito de la renovatio universal que fue la fuerza motriz del Renacimiento”[9].

Aquesta obra té molt a veure amb la teoria de Plató: la teoria fonamental de Plató era que existien dos mons reals: el món de les idees –etern, únic, perfecte, original– i el món terrenal –corromput, contaminat, menys real, una còpia, imperfecte, canviant... –. Botticelli encarna a Venus amb aquest món de les idees supremes –el bé, la bellesa, la veritat... –. El seu món de les idees és perfecte quan la deessa és nua, recent nascuda, sense corrompre’s. També és coneguda la versió de la Venus Humanitas, en el que apareix vestida, la qual cosa la situa en una idea més inferior –en el que seria el món de les idees–.  Aquesta síntesi entre art i filosofia “pretén fer una síntesi entre els elements clàssics i cristians”[10]. “El nacimiento de Venus [es] el más bello poema dedicado al cuerpo femenino, obra que es ritmo, melodía poesía, moviéndose todo a impulsos del céfiro, que incurva el cuerpo de Venus y riza las olas del mar. Esta pintura pretende reconstruir una de las obras más famosas, no conservadas, del pintor Apeles.”[11]

Botticelli tracta la temàtica neoplatònica[12] del naixement mostrant la nuesa de la deessa d’una manera espiritual i no carnal: “la visión se ha relacionado con unos versos de Poliziano: Da’seferi lascivi spinta approda… (de céfiros lascivos impulsada arriba…); versos que Botticelli traduce en una imagen visual que no es sensual, sino espiritual. Porque aquí estamos frente a la Venus divina, el amor perfecto que eleva hasta lo divino”[13].  

     La funció principal d’aquest quadre fou la de formar part de la col·lecció de Lorenzo de Pierfrancesco de Mèdici a la vil·la de Castello a Florència, amb finalitats didàctiques i instructives.[14] “Botticelli presenta aspectos del mundo, al mismo tiempo semirreligioso y semifantástico de la mitología griega, muy popular en aquel entonces. En la corte de Lorenzo el Magnífico, la cultura, la exquisitez y el refinamiento se confundía con el pensamiento filosófico y moral de los eruditos, patrocinados por el propio Lorenzo y amigos suyos. Todo esto halló su expresión en la pintura de Botticelli”[15].

     És  ben sabut que, durant el Renaixement, el dibuix predomina per sobre de la línia –al voler allunyar-se completament de les gruixudes línies característiques de l’art medieval– . Botticelli dóna també predominança al dibuix sobre el color, en el que les fines línies separen perfectament les figures de la composició. “Domina en él vocación de dibujante de líneas deliciosas, que oscilan como ondas que se desvanecen”[16].  

      Botticelli usa uns colors molt adequats al tema: variats, rics i clars. L’estil cromàtic es reparteix perfectament dins del quadre: des de l’esquerra, on els vents Zèfir i Cloris-Flora són representats amb colors freds, igual que el turquesa del mar, van degradant en colors càlids a mesura que la Venus es troba en mig de la composició, on els colors càlids predominen la dreta del quadre amb el marró de la terra i el taronja-salmó del mantell d’Hora. “Botticelli era uno de los grandes poetas de la línea y del diseño. Vale la pena mencionar la excepcional técnica y los finos materiales utilizados, como el especial y caro polvo de alabastro, haciendo que los colores sean aún más brillantes y atemporales, ésta es otra de las características por la que esta obra es única”[17].

      La llum del quadre és bastant difusa i no es troba el seu focus dins de la composició. Per les tonalitats canviants del turquesa del mar i el blau del cel, la llum provindria de darrere dels arbres on es troba Hora amb el mantell esperant a Venus. Si bé és cert que Botticelli no es va interessar mai en excés per la tècnica, la llum que irradia el cos nu de la deessa denota l’interès per fixar el punt clau i principal del tema: “En cuanto a la luz, sigue una disposición cenital, dada por Venus, la cual ilumina todo a su paso, y que sin duda acentúa la sensación de inmaterialidad” [18].

    Gràcies al lleuger ombrejat del contorn de les figures, es pot aportar i visionar un cert volum a aquestes. Malgrat el coneixement de Botticelli  de la perspectiva aèria, aquest no l’aplica a les seves obres i opta per posar les figures en primera pla. “El poder creacional de Botticelli reside en que su pintura sólo pretende ser arte. El desnudo femenino es simple apoyatura para encerrar la hermosura del desnudo. La modernidad es de concepto, como indican la línea ondulada, la fluencia de cabellos rubios, el dulce movimiento”[20]. En aquest cas, Botticelli usa la tècnica de la perspectiva lineal, encara que no li dóna importància a aquesta: “Sandro Botticelli, [...] pintor de una sensibilidad exquisita, no le preocuparon las conquistas técnicas, dejándose llevar solamente por la inspiración”.[21]

[22]

      La composició  del quadre és ordenada, harmoniosa i centrada; els personatges estan col·locats en primer terme i ordenats. El personatge principal, Venus, està col·locat al centre. Dibuixa un esquema triangular molt habitual durant el Renaixement, on generalment aquest sol tenir una base molt ample i el triangle usualment surt de l’esquema, la qual cosa presenta una utilitat de diferenciar els diferents estils usats, tant en la mateixa com en distintes èpoques.

“En general, el Renacimiento significa oposición a la Edad Media[23]. Si hasta entonces el hombre había sujetado su iniciativa al pensamiento religioso, con el Renacimiento, sin hacerse incrédulo, centra en él mismo y no en Dios su actividad. Renacimiento viene de renacer; pero ¿de qué? Se renace después de haber estado aletargado el pensamiento individual. El hombre se define ahora por su individualidad”[24]. Així comença Martín González el segon volum de la col·lecció Historia del Arte.

Abans, Roma era la capital d’un imperi molt extens i, durant el Renaixement, Itàlia es trobava dividida en diferents estats: no estava unida i estava dominada per potències exteriors. “En el siglo XV, Inglaterra, Francia y España se estaban convirtiendo en poderosos reinados, mientras Italia seguía siendo un país formado por pequeñas ciudades-Estado que rivalizaban entre sí en el comercio, la guerra y las artes”.[25]  Algunes d’aquestes ciutats-Estat més importants foren La República de Florència, la ciutat més important en el Quattrocento (primer va ser una república i després un principat dominat per la Família Mèdici); La República de Venècia, que era una ciutat comercial –feien d’intermediaris entre Àsia i Europa amb un comerç molt lucratiu–; i Els Estats Pontificis –l’estat del Papa, qui n’era el monarca i cap d’Estat– que abasta la part del centre de costa a costa.

El Renaixement compta amb un fet plenament decisiu per al seu desenvolupament: els intel·lectuals. Aquests personatges foren indispensables per a l’època, on fins llavors havia estat l’Església qui havia tutelat la vida intel·lectual.[26]

Durant la dècada de 1470,  època en la que Botticelli formava part del cercle dels Mèdici, aquest perderen el favor del Papa i amb ell, els drets de la mineria i les activitats bancàries: la dècada dels 70, sota la direcció de Piero, el fill de Cosimo de Mèdici, fou el principi del fi per la família, on es veieren immersos en una bancarrota que sacsejà els negocis familiars.[27] “La participación de la familia Pazzi en el asesinato del hermano de Lorenzo, Giuliano, en 1478, alejó a Lorenzo y de Florencia la sensación de serenidad y de seguridad intelectual que había caracterizado la vida y el arte del primer Renacimiento”.[28]  

Dotze anys després de la mort de Giuliano, els sermons, auguris i vaticinis de Fra Savonarola, qui s’oposava ferventment a la simplicitat i l’amor de Deu a la bellesa, inicià la seva croada purificadora, on es cremaren molts  manuscrits i obres d’art del renaixement florentí.[29]

Lorenzo de Mèdici mor el 1492, entrant en el Cinquecento, acabant una etapa i iniciant-ne una altra: l’Alt Renaixement (1492-1527) i el Manierisme (principis i finals del segle XVI).

En relació a ambdós períodes, seria interessant, malgrat l’obra tractada correspongui al Quattocento, enumerar les característiques pròpies de cadascun: “Resueltos los problemas técnicos, puede decirse que la pintura italiana del Cinquecento no tiene otra preocupación que la del contenido. Se rinde culto a la belleza. Se propugna un ideal claro y simple, concentrado el interés en unas pocas figuras monumentales que sacuden el detalle.”[30]  El Cinquecento fou l’època de màxima esplendor del Renaixement, on la profunditat i la perspectiva ja eren exquisides, les figures eren plenament proporcionals i els ideals de bellesa i divinitat ja havien estat culminats.

En relació a l’època manierista, que avarca el segon i tercer terç del segle XVI, des del 1530 fins al 1600 aproximadament, aquest s’estén d’Itàlia cap a Europa i, en general, és un estil que parteix del classicisme però en certa manera el reinventa, abandonant la idea de l’ordre i de la claredat i buscant la sorpresa i la novetat.

Durant el classicisme –l’alt renaixement–, s’havia arribat a la culminació i la perfecció de l’estil i els artistes posteriors no podrien arribar mai al nivell tant superior, així que decideixen innovar. Algunes de les característiques manieristes són els colors freds, l’abandó del naturalisme i l’idealisme, les figures allargades i desproporcionades, la poca importància de la profunditat i la variació dels temes de les obres.

En certa manera i, recordant que Botticelli fou autor del Primer Renaixement, les característiques pròpies del manierisme podrien ajustar-se bastant bé a l’estil de l’autor, doncs la proporció de les figures no era una qüestió fonamental per a ell, i no li va donar mai importància a la profunditat.

La pertinença d’aquesta obra al període Renaixentista es deu a la referència al classicisme en la representació de deus greco-romans sota la influència de la corrent neoplatònica –Marsilio Ficino (1433-1499)– a Itàlia, especialment a Florència, en la imitació a les escenes clàssiques, sobretot en la corba praxiteliana[31] –emulant a la Venus Púdica de Praxíteles (s. IV aC.)–; les escenes són plenament idealitzades i plenes de naturalisme, una combinació clàssica: “La inspiración en lo clásico aparece siempre presente en Botticelli”[32].  

            Des del punt de vista formal, durant el Renaixement s’abandona l’art lineal propi del romànic i gòtic, i es fomenten les formes tridimensionals, naturalistes i proporcionals –malgrat alguns autors, com Botticelli, no facis cas omís a aquests tipus de canvis–.

Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi “era hijo de Mariano Filipepi, un ciudadano de Florencia, quien lo educó cuidadosamente, enseñándole todo aquello que los niños suelen aprender antes de la edad en que son primeros aprendices de oficios. Aunque Sandro dominó muy pronto cuanto le agradaba, siempre se mostraba desasosegado, y en la escuela no podía concentrarse en la lectura, la escritura y la aritmética. En vista de ello su padre, desesperado por esa mente tan extravagante, lo colocó en el taller de un orfebre compadre suyo, llamado Botticello, un maestro muy estimado en el oficio [...].”[33]

De la mateixa manera que l’autor Giorgio Vasari (1550) explica la seva hipòtesi de per què Sandro Flilipepi era anomenat Botticelli, Rita de Angelis sosté que:

“El año 1455, en una casa cerca de los Vespucci, en el barrio Ognissanti, en Florencia, el curtidor de pieles Mariano Filipepi y su mujer Smeralda tuvieron el cuatro hijo, Alessandro o Sandro. Por las declaraciones fiscales del padre sabemos que en 1458 Sandro, de trece años, esta “delicado” y aprendiendo a hacer algo que el manuscrito deja entender como “leggere” o “legare”. En el primer caso quería decir que el chiquillo iba a la escuela, y en el segundo que era aprendiz de orífice, y esta es la versión aportada por Vasari (1550), recordando que el nombre o sobrenombre del maestro era Botticelli (es decir, batidor de oro). Pero la crítica no está de acuerdo porque ningún orífice de ese nombre se encuentra en los registros de la época […].”[34]

[35]

L’obra de El Naixement de Venus està íntimament lligada a l’obra de La Primavera del mateix autor. Es tracta, seguint la corrent neoplatònica abans esmentada, del mite que correspon a la Venus terrenal: “La complementariedad de las figuras centrales de los dos cuadros que representan a las dos Venus: en el Nacimiento, la Venus madre del Amor divino, y, en la Primavera, la Venus madre del Amor humano, o naturalis, o vulgar (en sentido no peyorativo, como subraya el mismo Ficino), que preside a la procreación. Las dos Venus son dos grados del Amor, un binomio –una en dos–, que no se excluyen sino que pueden integrarse”.[36]

En la Primavera, com en el Naixement, trobem a Venus com la figura central de la composició, una mica elevada, com si estigués apartant-se per deixar pas a la Hora –deessa de la primavera– que du un vestit de flors –com a al·legoria–; a la dreta, al costat de la Hora, hi trobem a la nimfa Cloris que sembla ser raptada per Zèfir, qui bufa el seu vent intentant convertir-la en primavera; a l’esquerra de la composició hi trobem a les Tres Gràcies –pulcritudo, castitas, voluptas–  i a Hermes –o Mercuri–, mentre Cupido, situat a sobre de la Venus naturalis llança una fletxa a la Gràcia que mira a Hermes.

Botticelli tracta la Venus del quadre com una graduació inferior de la Venus divina: apareix vestida, ja no és la “veritat nua” com ho era la Venus del Naixement; segueix essent real, bella, però ja no és perfecta.

“[...] Los dos cuadros (“Nacimiento” y “Primavera”) estaban destinados a una misma estancia y […] en ellos hay figuras que se repiten: Venus vestida, en la “Primavera”, Venus desnuda, saliendo del mar; Céfiro y Cloris-Flora y Hora de la primavera en la “Primavera”, Hora de la primavera, Céfiro y Cloris-Flora en el “Nacimiento”. Venus en el cuadro del “Nacimiento” es cronológicamente anterior a la Venus de la “Primavera”, pues, primero, nace y, luego, ya puede venir vestida y engalanada, señora de la estación primaveral”[37].

Com a altres pintures de Botticelli que guarden relació amb l’art de l’època hi trobem l’obra de Venus i Mart[38] on els amants representen la victòria de l’amor; en l’escena apareixen tres sàtirs –que representen l’obscenitat i la picardia–, relacionats amb Venus, que juguen amb les armes de Mart, deu de la guerra, mentre aquest està adormit[39]. Els personatges d’aquesta obra es troben en primer pla, on es desenvolupa l’escena; el paisatge queda en un segon lloc i, com és característic de l’autor, no usa la perspectiva aèria, per tant que el fons és igual de nítid que l’escena principal –fixem-nos en els arbres que queden darrera de Venus–.

Una altra obra representativa seria L’Adoració dels Mags[40], de plena temàtica religiosa i que representa l’escena en que Jesús nounat és en un edifici en ruïnes. Alguns dels personatges que apareixen en aquesta obra són retrats de membres de la família Mèdici; cap dels personatges mira directament a l’espectador a excepció d’un personatge, que és l’autoretrat de Botticelli.

Una de les altres obres que ha de ser considerada és la de La Pietat[41]; la temàtica i la inspiració recauen sobre l’escultura de Miquel Àngel: aquesta obra representa la mort de Jesús abans de ser enterrat. Es tracta d’una pintura molt diferent a les seves altres obres, molt més dramàtica i potent, plenament influïda per les prediccions de Savonarola i la caiguda de la família Mèdici, recuperant en certa manera la temàtica de la pintura gòtica. 

     

     La relació que guarda l’obra del Naixement de Venus amb l’art  renaixentista és bastant difós. Com s’ha dit amb anterioritat, Botticelli no fou un autor que tingués massa en compte la tècnica; a diferència de la major part dels autors renaixentistes que buscaven la perfecció, com seria l’aplicació de la nitidesa i la distorsió en la perspectiva aèria, Botticelli pintava seguint la seva pròpia inspiració, el seu propi criteri.

De manera general, es pot relacionar a Botticelli amb Michelangelo Buonarroti (1475-1564), per certes temàtiques, com serien La Pietat –obra abans esmentada–: Michenangelo va fer fins a quatre escultures de La Pietat: La Pietat del Vaticà, La Pietat Florentina o del Duomo, La Pietat de l’Acadèmia i La Pietat Rondanini.

L’estil de Botticelli és, malgrat situar-se dins del Renaixement, tècnicament imperfecte –no en el sentit pejoratiu de la paraula–, doncs no va tenir mai la necessitat de destacar amb tècniques perfeccionistes les seves obres, que comptaven amb caràcter i ànima pròpia. Així, és per la temàtica filosòfica, cristiana, mitològica, en general, neoplatònica, la que situa l’autor dins de l’època de manera més directa, sense deixar de costat la idealització i el naturalisme emprats en les seves caracteritzacions; l’ús –no carnal ni sensual– del nu femení, i pel tractament sacralitzat de les seves obres.

       L’estil amb el que més connexions manté l’obra és el clàssic greco-romà; durant l’època clàssica i hel·lenística de Grècia. En l’etapa clàssica, després d’haver superat el hieratisme, l’esquematisme i la rigidesa de l’etapa Arcaica, s’arriba al total naturalisme i idealisme; l’art grec clàssic no representa violència, mort o dolor; busquen la perfecció en tots els sentits i els personatges representats sempre es troben en el moment culminant de la seva vida –entre els 25 i els 30 anys–; durant l’Etapa Hel·lenística, l’etapa final de l’art grec, es caracteritza per la seva varietat estilística, on es comencen nous camins representant escultures intranscendents, amb posicions més complexes i recargolades.

Pel que fa a l’art romà, aquest va patir poques variacions respecte al grec, el qual va anar innovant; compartiren la major part de les característiques –com la tradició politeista, on adoraven a molts deus, canviant els noms dels antics deus grecs o creant-ne de nous–.

Com s’ha comentat amb anterioritat, Botticelli usarà el contraposto anomenat corba praxiteliana, inventada i usada per Praxíteles, escultor clàssic del segle IV aC., que dotava de sensualitat i moviment les seves figures, recolzant el pes del cos en una cama. Una de les escultures més conegudes de Praxíteles és la d’Hermes amb Dionís, on veiem al deu missatger que recolza el pes en una cama, aixecant lleument l’altre peu, igual que la Venus de Botticelli. 

La mateixa Venus de Botticelli s’inspira en la Afrodita de Cnido de Praxíteles –la Venus Púdica– que compta també amb la corba praxiteliana.

La influència de l’artista i la seva obra arriba fins als nostres dies amb al·legories al Naixement; alguns exemples[43] d’aquesta transcendència a la mà d’artistes del còmic són Sean Chen amb la seva publicació a Grimm Fairy Tales presents: Wonderland, Jesús Saiz o Milo Manara a Giuseppe Bergman, Camino Oculto.

       Botticelli tingué molta rellevància pel que fa al marc històric; recordem que es va tractar del primer autor en presentar un cos nu, amb un significat simbòlic, diví, espiritual, sense cap càrrega eròtica o sensual.

El primer renaixement fou una etapa de consolidació de l’estil, en tant que es començà a usar la perspectiva aèria –usada per primer cop per Brunelleschi–; es tractà d’una època en la que la mitologia i la cristiandat estaven unides; és d’especial importància la obra de “El Retrat de Savonarola”, de qui ja s’ha parlat anteriorment, on retratà l’home que intentà destruir una època.

En un principi, l’obra era de propietat privada, doncs com s’ha esmentat durant el treball, formava part de la col·lecció privada de la família Mèdici; actualment, es troba a les galeries Uffizi –que antigament eren oficines–; l’estat de conservació de l’obra és molt bo: ha sofert dues restauracions al llarg de la seva història: la primera, el 1983, i la segona entre 1986-87 –inclòs el marc–[44].

            A diferència de moltes obres durant la història de l’art, el Naixement de Venus no ha sofert cap destrucció.

Com a Curiositat...

“El mito está presente también en otros autores fuera del ámbito de la lengua española. Aparte de la novela El nacimiento de Venus (1909), inscrita en un Realismo tardío, del premio Nobel de 1910, el alemán Paul Heyse (1830-1914), como ejemplos representativos de la pervivencia del mito en estos años de la primera vanguardia podemos citar al estadounidense Ezra Pound (1885-1972), quien en su poema “Hugh Selwyn Mauberley” del libro Personae (1909)  recuerda el nacimiento de Venus, así como al malogrado poeta ruso Ósip Emílievich Mandelstam (1891-1938), que le dedica al tema este poema de 1910 titulado en latín “Silentium”, de su libro La piedra (1913):

«Ella aún no ha nacido,

ella es la música y la palabra,

y por ello es de todo lo vivo

la unión inviolable.

Tranquilamente respiran los pechos del mar;

pero, como loco, está claro el día,

y la pálida espuma violeta

en el recipiente negroazulado.

¡Que hallen mis labios

la mudez inicial

como una nota cristalina

que es pura desde el nacimiento!

¡Quédate como espuma, Afrodita,

y tú, palabra, vuelve a ser música,

y avergüénzate del corazón, tú, corazón

Fundido con el principio de la vida!»”[45]

---

[1] “La Metamorfosis” d’Ovidi fou un conjunt de 15 llibres que narra la història del món des dels seus inicis  fins a Juli Cèsar, en una combinació de mitologia i història, que fou considerada una de les escriptures essencials en el desenvolupament del Renaixement.

[2] Angolo Poliziano (1454-1494), humanista i poeta italià, autor de les cèlebres “Orfeo” i “Stanzas”, entre d’altres.

[3] Moya, Francisca (1998). “Los Céfiros del Nacimiento de Venus de Botticelli: una hipótesis”. A: Revista Imafronte, Universitat de Murcia, Espanya. ( núm. 12-13). Pàg. 209.

[5] “El Nacimiento de Venus”. A: Obras de Arte. [en línia]. Guide to Ufizzi Gallery Museum. URL:  http://www.uffizi.org/es/obras-de-arte/el-nacimiento-de-venus-de-botticelli/ [última consulta: 5 d’octubre de 2016]

[6] Informació extreta de: “La trágica historia de Simonetta Vespucci, la mujer más bella del Renacimiento”. A: Diari ABC (edició digital: abc.es). Article publicat a: Medios y Redes, bitacoras.com. (11 de febrer de 2013). URL: http://www.abc.es/20111223/medios-redes/abci-simonetta-vespucci-botticelli-201112231020.html [última consulta: 5 d’octubre de 2016]

[7] Rossi, Annunziata (1996). “Sandro Botticelli neoplatónico”. A: Revista Acta Poetica. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. (Vol. 17, núm. 1-2). Pàg. 263

[8] La corrent neoplatònica fou aquella que intentava lligar elements greco-romans clàssics amb elements cristians, i fou una de les corrents principals del Renaixement a Itàlia. .

[9] Rossi, Annunziata (1996). “Sandro Botticelli neoplatónico”. A: Revista Acta Poetica. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. (Vol. 17, núm. 1-2). Pàg. 263

[10] El Naixement de Venus (~1485), Sandro Botticelli. [en línia]. Material Docent de la UOC. URL: http://materials.cv.uoc.edu/continguts/UW05_04143_00485/index.html [última consulta: 4 d’octubre de 2016]

[11] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 114

[12] “Su época parece dominada por la filosofía neoplatónica de Marsilio Ficino (1433-1499) y su academia de la villa de Careggi, regalo de Cosimo; allí desarrolló sus traducciones y comentarios de Platón, que culminarían con su «Theologia platonica», en la que tendía  a conciliar el platonismo y el dogma cristiano sobre la idea de la revelación divina única […]”.Marías Franco, Fernando (1990). El Arte del Renacimiento. Ediciones Anaya, Madrid. Segona Edició de 1998. (Col·lecció: Biblioteca Básica, Serie: Arte). Pàg. 48

[13] Rossi, Annunziata (1996). “Sandro Botticelli neoplatónico”. A: Revista Acta Poetica. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. (Vol. 17, núm. 1-2). Pàg. 263

[14] El Naixement de Venus (~1485), Sandro Botticelli. [en línia]. Material Docent de la UOC. URL: http://materials.cv.uoc.edu/continguts/UW05_04143_00485/index.html [última consulta: 4 d’octubre de 2016]

[15] Letts, Rosa Maria (1985). Introducción a la Historia del Arte. El Renacimiento. Universitat de Cambridge. Tercera edició de 1996. (Col·lecció: Introducción a la Historia del Arte, Universidad de Cambridge). Pàg. 68

[16] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 114

[17] “El Nacimiento de Venus”. A: Obras de Arte. [en línia]. Guide to Ufizzi Gallery Museum. URL:  http://www.uffizi.org/es/obras-de-arte/el-nacimiento-de-venus-de-botticelli/ [última consulta: 5 d’octubre de 2016]

[18] MuPart (2009). “El Nacimiento de Venus”. A: Memoria y significado: uso y recepción de los vestigios del pasado. [en línia] [document en Word]. –enllaç disponible per a descàrrega–. URL: http://mupart.uv.es/ajax/file/oid/979/fid/2070/EL%20NACIMIENTO%20DE%20VENUS.docx [última consulta: 10 d’octubre de 2016]

[19] Font de la imatge: http://www.abc.es/20111223/medios-redes/abci-simonetta-vespucci-botticelli-201112231020.html [última consulta: 5 d’octubre de 2016]

[20] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid. Novena edició de 1999. (Volum II), pàg. 154

[21] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 114

[22] Imatge: Font pròpia. Composició triangular en vermell de el Naixement de Venus.

[23] El intel·lectuals renaixentistes rebutgen l’art medieval i, per a denigrar-lo l’anomenen “L’art propi dels Gots”  –visigots, francs... els que havien destruït l’Imperi Romà–

[24] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 7

[25] Letts, Rosa Maria (1985). Introducción a la Historia del Arte. El Renacimiento. Universitat de Cambridge. Tercera edició de 1996. (Col·lecció: Introducción a la Historia del Arte, Universidad de Cambridge). Pàg. 20

[26] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 108

[27] Letts, Rosa Maria (1985). Introducción a la Historia del Arte. El Renacimiento. Universitat de Cambridge. Tercera edició de 1996. (Col·lecció: Introducción a la Historia del Arte, Universidad de Cambridge). Pàg. 70

[28] Ibíd.

[29] Ibíd.

[30] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 120

[31] La corba praxiteliana és una variant del contraposto creada i usada per Praxíteles en el que la figura recolza el pes del seu cos en una cama i atorga una postura tènuement corbada, sensual i subtil, .

[32] Martín González, Juan José (1974). Historia del Arte. Editorial Gredos, Madrid.  Novena edició de 1999. (Volum II). pàg. 114.

[33] Vasari, Giorgio. “Sandro Botticelli, pintor de Florencia”  A: Vidas de los más excelentes pintores, escultores y arquitectos italianos desde Cimabue a nuestros tiempos. Catedra Editores, Edició de 2013. (Col·lecció: Grandes Temas). Pàg. 196

[34] De Angelis, Rita (1980). Botticelli. Todas sus pinturas. Rizzoli Editore, Milán. Primera Edició española de 1981. (Col·lecció: Biblioteca gráfica noguer). Pàg. 3

[35] La Primavera (1480-1481) , Sandro Botticelli (1444-1510). Imatge extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/La_primavera_(Botticelli) [última consulta: 7 d’octubre de 2016]

[36] Rossi, Annunziata (1996). “Sandro Botticelli neoplatónico”. A: Revista Acta Poetica. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. (Vol. 17, núm. 1-2). Pàg. 260

[37] Moya, Francisca (1998). “Los Céfiros del Nacimiento de Venus de Botticelli: una hipótesis”. A: Revista Imafronte, Universitat de Murcia, Espanya. ( núm. 12-13). Pàg. 216

[38] Venus i Mart (1483), Sandro Botticelli (1444-1510). Imatge extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Venus_y_Marte_(Botticelli)#/media/File:Venus_and_Mars_National_Gallery.jpg [última consuta: 7 d’octubre de 2016]

[39] Existeixen altres teories sobre l’estat de Mart: que pot semblar adormit després d’haver mantingut una relació adúltera amb Venus –muller de Vulcano–, que pot trobar-se en estat d’embriaguesa o, fins i tot, que havia estat drogat amb la planta «Datura stramonium» que sosté un dels sàtirs damunt seu. Vegeu la notícia completa a Diari ABC (27/05/2010):  http://www.abc.es/20100527/cultura-arte/boticceli-201005271650.html [última consulta: 10 d’octubre de 2016]

[40] L’adoració dels Mags (1475), Sandro Botticelli (1444-1510). Imatge extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Adoraci%C3%B3n_de_los_Magos_(Botticelli)#/media/File:Botticelli,_adorazione_dei_magi_uffizi.jpg [última consulta: 7 d’octubre de 2016]

[41] La Pietat (1495), Sandro Botticelli (1444-1510). Imatge extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Piedad_(Botticelli,_Mil%C3%A1n)#/media/File:Sandro_Botticelli_015.jpg [ultima consulta: 7 d’octubre de 2016]

[42] Imatge: Font pròpia. Venus de Botticelli i Hermes de Praxíteles, corba praxiteliana en vermell.

[43] Imatges i informació extreta de “Homenajes de John Bryne” [en línia]. URL: http://www.uiardejapis.es/autores/b/byrne/homenajes/270813_johnbyrne_sushomenajes/270813_johnbyrne_homenajesapintura.htm [última consulta: 10 d’octubre de 2016]

[44] MuPart (2009). “El Nacimiento de Venus”. A: Memoria y significado: uso y recepción de los vestigios del pasado. [en línia] [document en Word]. –enllaç disponible per a descàrrega–. URL: http://mupart.uv.es/ajax/file/oid/979/fid/2070/EL%20NACIMIENTO%20DE%20VENUS.docx [última consulta: 10 d’octubre de 2016]

[45] Orega Garrido, Andrés (2009). “El nacimiento de Venus en poetas españoles de Vanguardia”. A: Revista Espéculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid. URL: https://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/numero47/nacvenus.html [última consulta: 10 d’octubre de 2016]